22 de desembre del 2013

5 mesos en imatges

No tinc gairebé temps per escriure, però us deixo un resum dels primers 5 mesos (si, ja han passat 5 messos!) a Ohio en imatges.

Podeu riure, criticar (constructivament eh!) i comentar.

Bon Nadal a tots!!!!


Parlant per telèfon amb la mama a la meva arribada a l'aeroport


El meu poble.




Fent el burro amb el Carsen i la Alexis i el Jeff vigilant



L'Alexis i jo.

A punt per anar al Casament de l'Aleisha, la germana gran de la familia

Un altre cop l'Alexis i jo al Futbol 

A les "Haunted houses" (cases encantades)

Preparades (molt preparades!!!) per la festa de l'institut (Homecomming)

I els peus també preparats!
Una professional del Bàsquet...

El meu debut amb Varsity. De blanc o de vermell, es igual

Demana un desitg

El paissatge (i el fred que fa!)

Que també te els seus avantatges

Però la cara de fred no me la treu ningú
Els bons moments menjant...

I com una veritable princesa al Disney on Ice


28 de novembre del 2013

Unes setmanes molt ocupades

Fa unes setmanes que he abandonat el meu blog, però tot té el seu motiu. Tot i això us vull fer un resum de la meva vida aquestes setmanes.

Últimament estic molt ocupada, la meva rutina és: cole, deures, bàsquet, dormir. Bàsicament he dividit el meu temps vital en tres parts: estudis, esport i dormir. Començaré explicant el perquè del estudis.


Estudis

No és gens normal que jo li dediqui una gran quantitat de temps als estudis. No em mal interpreteu, sempre faig els deures i els treballs a temps però mai he dedicat tant temps com ara a la meva educació fora de l’horari escolar.

Últimament he anat molt enrederida a la meva classe d’anglès, sobretot en el tema de les redaccions i això, sumat a la feina d’altres assignatures, ha fet que els meus deures ocupin molt més temps del que m’agradaria.
La setmana del 28 d’octubre vaig tenir les OGT (Ohio Graduation Test) que són una mena de competències bàsiques Americanes. Va ser una setmana sencera d’exàmens que em va fer perdre els dos primers períodes durant tota la setmana. Mentre que la professora d’art em va perdonar la feina d’aquella setmana , el meu professor d’anglès va decidir que ho podia fer jo sola a casa com a deures. El problema va ser que no vaig descobrir això fins a la setmana següent, per tant he passat aquestes setmanes escrivint les meves redaccions habituals (que ja són bastantes) més les enrederides que em van quedar.

Com he explicat abans vaig fer una prova anomenada OGT. Aquest test el que fa és valorar el nivell de l’escola dels nois de grau 10 (jo sóc de grau 11), però jo com a estudiant estrangera també l’havia de fer. Els exàmens eren cada dia d’una matèria diferent, en ordre de dilluns a divendres era: lectura, matemàtiques, escriptura, ciència i socials. Després de passar una setmana fen aquestes proves vaig treure moltes conclusions sobre el sistema educatiu americà, sobretot a les proves de socials i ciència.

Per la prova de ciència, com a totes, tenia un CD que em llegia les instruccions en castellà. En les altres proves em va ser bastant útil però per aquesta no el vaig fer servir perquè entenia millor el noms específics de les coses si estaven en anglès que si ho estaven en castellà. Aquest test em va fer veure coses bones i coses dolentes del sistema educatiu a Catalunya. Per la part bona, agraeixo, encara que no en el seu moment, que ens expliquessin l’evolució. La gent es torna ignorant i em posen de mala llet quan duien aquella frase de “Això de que els humans venim del mono no pots ser” en aire prepotent, si a les escoles es paressin 2 minuts a explicar que l’esser humà és descendent d’una sèrie d’espècies que es deien “homo” i que els avantpassats d’aquestes eren una mena de micos, no farien aquestes afirmacions i no les passarien a futures generacions.  Per la part dolenta haig de dir que a mi no em van ensenyar les lleis de Mendel fins l’any passat i a les OGT hi havia més d’una pregunta relacionada amb el tema. Pot semblar una tonteria però a mi no em sembla que aprendre a fer problemes de gens recessius i dominants sigui massa difícil i pot resultar bastant útil a la vida real. Si t’hi pares a pensar una cosa tant simple com si una persona és capaç de fer una U amb la llengua pot fer que sàpigues qui pot ser els seus pares, de fet, la Michele i el Jeff tenen els ulls blaus i això (a part del cognom) em va fer veure que la Alexis (que té els ulls verds) no era filla del Jeff. També tenir una malaltia genètica dominant o recessiva i tenir nocions de genètica et pot donar la probabilitat (aproximada) de si el teu fill la pot patir.

Per altra part, la prova de socials només em va fer veure que coses curioses sistema americà. Com es diu sovint, la història la explica el que guanya, i a Europa, per lo vist, s’expliquen diferent les guerres. Mentre he passat tota la meva vida creien que la bomba atòmica o l’holocaust no tenen cap mena de justificació, a l’examen em van fer redactar un paràgraf explicant quina política Americana justificava el llançament de la bomba atòmica. Com que només llegir la pregunta em vaig ficar del nervis, em vaig negar a contestar-la. Recordo una altra pregunta, aquesta tipus test, en la que preguntaven pel motiu del inici de la WWII. Mentre 3 de les 4 afirmacions eren coses que no havien passat o, com a mínim no en aquella època, la última deia que la lliga que es va crear al finalitzar la WWI no va ser efectiva ja que USA no en formava part i, per tant no tenien un país pacificador.


Esports

Si durant aquests mesos heu estat seguint el meu blog un haureu adonat que els esports ocupen gran part de la meva vida americana. Jo estic encantada de que sigui així però el bàsquet em té ocupada 2 hores cada dia, això fa que se’m mengi les tardes sense donar.me compte.
Abans de començar la temporada tenia els meus dubtes sobre aquest esport. No haver jugat mai em feia pensar que potser no seria massa divertit perquè aniria perduda. Després de les primeres setmanes i els primers amistosos, el panorama va canviar bastant.

Només portàvem unes setmanes i quatre jugadores de JV (l’equip dels més dolents en el que estic jo) van deixar l’equip. A mi em va preocupar en un principi però de seguida vaig veure la part positiva. Fins llavors els entrenaments eren clarament separats per Varsity i JV però a partir de llavors, la majoria d’exercicis es fan junts. Això afavoreix molt a les jugadores (com jo) que tenen marge de millora i que jugar amb més nivell fa que progressin més ràpid. Per altra banda, tenir menys jugadores a l’equip vol dir més minuts de joc per tothom , i tots sabem que com realment es millora en un esport és jugant.

Dues hores d’entrenament diari fan que acabis rebentada, però alhora fan que treguis el màxim de tu mateixa a cada moment. Des de que començat el bàsquet he descobert que els americans es prenen molt seriosament els esports. A mi tot això m’encanta, aquesta rivalitat i egocentrisme que s’ha de tenir per guanyar minuts a l’equip i a la vegada saber mantenir el bon rotllo al vestuari. També tenen molt present la diferencia entre JV i Varsity, i Sèniors (grau 12), Júniors (grau 11), Sophomores (grau 10) i Freshmen (grau 9).



Com ja heu pogut comprovar, he estat bastant ocupada. Mentre escrivia l’entrada m’he deixat coses pel camí. Com que m’agrada deixar-vos una mica intrigartsus diré que escriuré Halloween quan expliqui Acción de Gracias, que és demà. 

31 d’octubre del 2013

S’acaba el futbol…però comença el bàsquet

A USA els esports d’institut van per trimestres i això vol dir que el soccer ja s’estava acabant. Feia setmanes que havíem acabat la lliga i estàvem disputant els play-off. La temporada s’acabava oficialment el dia que ens eliminessin i, malauradament aquest dia va ser dilluns, ja fa dues setmanes.

Ja havíem passat quarts i ens jugàvem estar a la final. Jo, al ser Varsity, no tenia clar si estaria a la banqueta, ja que érem 4 candidates a ocupar una sola plaça. Suposo que al ser la més gran, la més versàtil i la més preparada (vaig assistir a l’entrenament previ al partit) de les candidates vaig ser la escollida per ocupar un lloc a l’equip. Tenia clar que no jugaria però no volia perdre la oportunitat de donar una bona impressió per si estàvem a la final, així que vaig posar totes les meves ganes a l’escalfament, però no vam tenir aquesta sort. Tot i això, el partit va ser realment interessant, i emocionant fins al final. Es va resoldre a la pròrroga a “gol de oro”.

Em va entristir deixar el soccer, ja m’havia acostumat i tenia la sensació de que havia encaixat a l’equip. Gairebé no vaig tenir temps d’entristir-me perquè al dia següent ja començàvem l’entrenament de bàsquet. Als EEUU l’entrenador té dret a deixar algú fora de l’equip si no arriba al nivell, cosa que trobo malament perquè en la meva opinió, a l’equip qui hi juga són les jugadores, són les que més pes tenen al vestuari i en un equip d’aquesta categoria encara més. Com que no tenia clar si entraria a l’equip ja que no em podia comparar amb ningú, vaig anar a lo segur: algun tir de mitja distància i evitar els tirs lliures.

Aquestes últimes setmanes el bàsquet m’ha sorprès molt, tant per la part bona com la dolenta. El tipus d’entrenament és de l’estil handbol i tinc certs avantatges: a USA, com al handbol es poden fer tres passos; la defensa és la part més important i es defèn com al handbol. D’altra banda, és un esport molt complicat: la pilota és molt gran i el bot es fa servir per driblar i no per córrer.

Encara estem a pretemporada i és per això que espero acostumar-me a aquest esport “soon”, de moment, sembla que vaig millorant. M’haig d’aprendre moltes jugades i en atac sóc molt “patata” però defensivament crec que sóc una bona jugadora. 

14 d’octubre del 2013

Una setmana més tard...

Com ja vaig avançar la setmana passada, dissabte va ser el “Homecomming”. El “Homecomming” és un ball d’institut com el “Prom”, però en aquest hi poden assistir tots els alumnes. Com la meva “American Experience” ha de ser completa, no me’l vaig perdre. El ball en, en si mateix, només va durar tres hores però l’abans i el després també van ser importants.

El dissabte, amb el vestit ja triat, em vaig llevar a les 11:30, vaig baixar a baix i em vaig dutxar. Em vaig rentar el cabell a consciència perquè volia que el pentinat que m’havia de fer la Michele em quedés bé. Resulta que no va ser una bona idea perquè quan vaig anar al menjador (on estaven preparant a l’Alexis) em van començar a posar coses al cabell, perquè diuen que es pentina millor si està brut. Després d’enmerdar-me el cabell, em van pintar les ungles: les de les mans i les dels peus.

Quan van acabar, van portar a l’Alexis a la perruqueria a que la pentinessin i a mi em va pentinar la Michele. Em va recollir el cabell per davant amb dues trenes i em va arrissar la part de darrera. El pentinat va quedar bastant bé i llavors vam anar a recollir a l’Alexis. Ella no va tenir sort amb la perruquera que li va tocar perquè no li va agradar gens el pentinat que li havia fet. Però tot té solució i, després de que la Michele parlés amb la perruquera, li van arreglar. Mentre l’Alesxis seguia a la perruqueria, la Michele, la Aunt Karen (germana de la Michele), la Mimi (mare de la Michele) i jo vam anar menjar a l’”Arby’s”.

Ja eren les 4 i mitja, i a les 5 i mitja havíem quedat a la biblioteca a fer-nos fotos, per tant, només arribar a casa ens vam canviar, ens vam repassar els pentinats i vam marxar. La biblioteca és l’edifici més maco de Niles a més, està a prop del lloc on es feia el ball. Quan vam arribar allà, ens vam trobar amb molts nois i noies fent-se fotos i amb les nostres amigues. Vam estar-nos fent fotos durant una bona estona, s’havien de fer des de tots el angles, en totes les posicions i amb tothom.







Mariah i jo





Arribava la hora del ball i vam pujar al cotxe per anar al lloc on es feia. El viatge va durar uns 10 segons ja que el ball es feia en un local davant de la biblioteca. Tothom portava uns vestits molt vistosos i jo no desentonava, a més a més portava el típic “ramillete” que m’havia comprat el Jeff.
Així com la majoria de les coses Americanes que he fet són com a les pel·lícules, el ball no ho ha sigut. Primer de tot, no era al gimnàs de l’institut i tot era com molt més “professional”: el menjar estava posat com en un bufet, les begudes les servien en una barra uns cambrers i hi havia moltes taules. Semblava més una boda que un ball.

Quan vam entrar, em vaig adonar de que no coneixia a ningú, estava sola. Encara que anava acompanyada per l’Alexis i les seves amigues allà hi havia molta més gent i jo no tenia ni idea de qui era la majoria. Em vaig anar saludant amb totes les persones que coneixia i vam arribar a una taula on vam seure.
Explicar tot el ball de forma cronològica seria molt difícil per tant, anirem per parts. Primer de tot, els vestits. Com ja us he explicat, tots els vestits eren molt vistosos, també eren curts i bastanta gent els portava amb el “escote palabra de honor”. Una altra cosa a explicar del ball és el menjar. No és que fos gran cosa ni que fos molt important però crec que és digne de menció. Hi havia un bufet amb nuggets, rolllitos de primavera i verdures crues.

La música va ser la part més estanya i sorprenent. A diferència de les pel·lícules, no van ficar ni una sola cançó lenta i la majoria de cançons les van posar 3 cops. Realment no va ser la millor part del ball i amb bona música hagués pogut millorar però vaig tenir la sensació de que a tothom li semblava bé.
Com ja he mencionat, el ball només durava 3 hores que van passar volant i per tant, més tard, vam anar a sopar. El Jeff i la Michele ens van portat a un restaurant de aletes de pollastre on hi havia moltes pantalles amb partits de futbol americà. Nosaltres vam seure lluny del Jeff i la Michele. Podria dir que aquesta va ser la part més divertida de tot el dia. Vam estar rient tota l’estona i encara que vam fer molt, però molt merder no ens van dir res.

En conjunt, el dia no va estar malament. Tot formava part de la meva experiència americana i encara que podia haver-ho passat bé sense anar-hi, vaig aprendre coses del americans i espero que al “Prom”, el proper ball, m’ho passi encara més bé.
Més antics Inici