S’acaba el futbol…però comença el bàsquet

A USA els esports d’institut van per trimestres i això vol dir que el soccer ja s’estava acabant. Feia setmanes que havíem acabat la lliga i estàvem disputant els play-off. La temporada s’acabava oficialment el dia que ens eliminessin i, malauradament aquest dia va ser dilluns, ja fa dues setmanes.

Ja havíem passat quarts i ens jugàvem estar a la final. Jo, al ser Varsity, no tenia clar si estaria a la banqueta, ja que érem 4 candidates a ocupar una sola plaça. Suposo que al ser la més gran, la més versàtil i la més preparada (vaig assistir a l’entrenament previ al partit) de les candidates vaig ser la escollida per ocupar un lloc a l’equip. Tenia clar que no jugaria però no volia perdre la oportunitat de donar una bona impressió per si estàvem a la final, així que vaig posar totes les meves ganes a l’escalfament, però no vam tenir aquesta sort. Tot i això, el partit va ser realment interessant, i emocionant fins al final. Es va resoldre a la pròrroga a “gol de oro”.

Em va entristir deixar el soccer, ja m’havia acostumat i tenia la sensació de que havia encaixat a l’equip. Gairebé no vaig tenir temps d’entristir-me perquè al dia següent ja començàvem l’entrenament de bàsquet. Als EEUU l’entrenador té dret a deixar algú fora de l’equip si no arriba al nivell, cosa que trobo malament perquè en la meva opinió, a l’equip qui hi juga són les jugadores, són les que més pes tenen al vestuari i en un equip d’aquesta categoria encara més. Com que no tenia clar si entraria a l’equip ja que no em podia comparar amb ningú, vaig anar a lo segur: algun tir de mitja distància i evitar els tirs lliures.

Aquestes últimes setmanes el bàsquet m’ha sorprès molt, tant per la part bona com la dolenta. El tipus d’entrenament és de l’estil handbol i tinc certs avantatges: a USA, com al handbol es poden fer tres passos; la defensa és la part més important i es defèn com al handbol. D’altra banda, és un esport molt complicat: la pilota és molt gran i el bot es fa servir per driblar i no per córrer.

Encara estem a pretemporada i és per això que espero acostumar-me a aquest esport “soon”, de moment, sembla que vaig millorant. M’haig d’aprendre moltes jugades i en atac sóc molt “patata” però defensivament crec que sóc una bona jugadora. 

Una setmana més tard...

Com ja vaig avançar la setmana passada, dissabte va ser el “Homecomming”. El “Homecomming” és un ball d’institut com el “Prom”, però en aquest hi poden assistir tots els alumnes. Com la meva “American Experience” ha de ser completa, no me’l vaig perdre. El ball en, en si mateix, només va durar tres hores però l’abans i el després també van ser importants.

El dissabte, amb el vestit ja triat, em vaig llevar a les 11:30, vaig baixar a baix i em vaig dutxar. Em vaig rentar el cabell a consciència perquè volia que el pentinat que m’havia de fer la Michele em quedés bé. Resulta que no va ser una bona idea perquè quan vaig anar al menjador (on estaven preparant a l’Alexis) em van començar a posar coses al cabell, perquè diuen que es pentina millor si està brut. Després d’enmerdar-me el cabell, em van pintar les ungles: les de les mans i les dels peus.

Quan van acabar, van portar a l’Alexis a la perruqueria a que la pentinessin i a mi em va pentinar la Michele. Em va recollir el cabell per davant amb dues trenes i em va arrissar la part de darrera. El pentinat va quedar bastant bé i llavors vam anar a recollir a l’Alexis. Ella no va tenir sort amb la perruquera que li va tocar perquè no li va agradar gens el pentinat que li havia fet. Però tot té solució i, després de que la Michele parlés amb la perruquera, li van arreglar. Mentre l’Alesxis seguia a la perruqueria, la Michele, la Aunt Karen (germana de la Michele), la Mimi (mare de la Michele) i jo vam anar menjar a l’”Arby’s”.

Ja eren les 4 i mitja, i a les 5 i mitja havíem quedat a la biblioteca a fer-nos fotos, per tant, només arribar a casa ens vam canviar, ens vam repassar els pentinats i vam marxar. La biblioteca és l’edifici més maco de Niles a més, està a prop del lloc on es feia el ball. Quan vam arribar allà, ens vam trobar amb molts nois i noies fent-se fotos i amb les nostres amigues. Vam estar-nos fent fotos durant una bona estona, s’havien de fer des de tots el angles, en totes les posicions i amb tothom.

Mariah i jo

Arribava la hora del ball i vam pujar al cotxe per anar al lloc on es feia. El viatge va durar uns 10 segons ja que el ball es feia en un local davant de la biblioteca. Tothom portava uns vestits molt vistosos i jo no desentonava, a més a més portava el típic “ramillete” que m’havia comprat el Jeff.

Així com la majoria de les coses Americanes que he fet són com a les pel·lícules, el ball no ho ha sigut. Primer de tot, no era al gimnàs de l’institut i tot era com molt més “professional”: el menjar estava posat com en un bufet, les begudes les servien en una barra uns cambrers i hi havia moltes taules. Semblava més una boda que un ball.

Quan vam entrar, em vaig adonar de que no coneixia a ningú, estava sola. Encara que anava acompanyada per l’Alexis i les seves amigues allà hi havia molta més gent i jo no tenia ni idea de qui era la majoria. Em vaig anar saludant amb totes les persones que coneixia i vam arribar a una taula on vam seure.

Explicar tot el ball de forma cronològica seria molt difícil per tant, anirem per parts. Primer de tot, els vestits. Com ja us he explicat, tots els vestits eren molt vistosos, també eren curts i bastanta gent els portava amb el “escote palabra de honor”. Una altra cosa a explicar del ball és el menjar. No és que fos gran cosa ni que fos molt important però crec que és digne de menció. Hi havia un bufet amb nuggets, rolllitos de primavera i verdures crues.

La música va ser la part més estanya i sorprenent. A diferència de les pel·lícules, no van ficar ni una sola cançó lenta i la majoria de cançons les van posar 3 cops. Realment no va ser la millor part del ball i amb bona música hagués pogut millorar però vaig tenir la sensació de que a tothom li semblava bé.

Com ja he mencionat, el ball només durava 3 hores que van passar volant i per tant, més tard, vam anar a sopar. El Jeff i la Michele ens van portat a un restaurant de aletes de pollastre on hi havia moltes pantalles amb partits de futbol americà. Nosaltres vam seure lluny del Jeff i la Michele. Podria dir que aquesta va ser la part més divertida de tot el dia. Vam estar rient tota l’estona i encara que vam fer molt, però molt merder no ens van dir res.

En conjunt, el dia no va estar malament. Tot formava part de la meva experiència americana i encara que podia haver-ho passat bé sense anar-hi, vaig aprendre coses del americans i espero que al “Prom”, el proper ball, m’ho passi encara més bé.