5 mesos en imatges

No tinc gairebé temps per escriure, però us deixo un resum dels primers 5 mesos (si, ja han passat 5 messos!) a Ohio en imatges.

Podeu riure, criticar (constructivament eh!) i comentar.

Bon Nadal a tots!!!!

Parlant per telèfon amb la mama a la meva arribada a l'aeroport

El meu poble.

Fent el burro amb el Carsen i la Alexis i el Jeff vigilant

L'Alexis i jo.

A punt per anar al Casament de l'Aleisha, la germana gran de la familia

Un altre cop l'Alexis i jo al Futbol 

A les "Haunted houses" (cases encantades)

Preparades (molt preparades!!!) per la festa de l'institut (Homecomming)

I els peus també preparats!

Una professional del Bàsquet...

El meu debut amb Varsity. De blanc o de vermell, es igual

Demana un desitg

El paissatge (i el fred que fa!)

Que també te els seus avantatges

Però la cara de fred no me la treu ningú

Els bons moments menjant...

I com una veritable princesa al Disney on Ice

Unes setmanes molt ocupades

Fa unes setmanes que he abandonat el meu blog, però tot té el seu motiu. Tot i això us vull fer un resum de la meva vida aquestes setmanes.

Últimament estic molt ocupada, la meva rutina és: cole, deures, bàsquet, dormir. Bàsicament he dividit el meu temps vital en tres parts: estudis, esport i dormir. Començaré explicant el perquè del estudis.

Estudis

No és gens normal que jo li dediqui una gran quantitat de temps als estudis. No em mal interpreteu, sempre faig els deures i els treballs a temps però mai he dedicat tant temps com ara a la meva educació fora de l’horari escolar.

Últimament he anat molt enrederida a la meva classe d’anglès, sobretot en el tema de les redaccions i això, sumat a la feina d’altres assignatures, ha fet que els meus deures ocupin molt més temps del que m’agradaria.

La setmana del 28 d’octubre vaig tenir les OGT (Ohio Graduation Test) que són una mena de competències bàsiques Americanes. Va ser una setmana sencera d’exàmens que em va fer perdre els dos primers períodes durant tota la setmana. Mentre que la professora d’art em va perdonar la feina d’aquella setmana , el meu professor d’anglès va decidir que ho podia fer jo sola a casa com a deures. El problema va ser que no vaig descobrir això fins a la setmana següent, per tant he passat aquestes setmanes escrivint les meves redaccions habituals (que ja són bastantes) més les enrederides que em van quedar.

Com he explicat abans vaig fer una prova anomenada OGT. Aquest test el que fa és valorar el nivell de l’escola dels nois de grau 10 (jo sóc de grau 11), però jo com a estudiant estrangera també l’havia de fer. Els exàmens eren cada dia d’una matèria diferent, en ordre de dilluns a divendres era: lectura, matemàtiques, escriptura, ciència i socials. Després de passar una setmana fen aquestes proves vaig treure moltes conclusions sobre el sistema educatiu americà, sobretot a les proves de socials i ciència.

Per la prova de ciència, com a totes, tenia un CD que em llegia les instruccions en castellà. En les altres proves em va ser bastant útil però per aquesta no el vaig fer servir perquè entenia millor el noms específics de les coses si estaven en anglès que si ho estaven en castellà. Aquest test em va fer veure coses bones i coses dolentes del sistema educatiu a Catalunya. Per la part bona, agraeixo, encara que no en el seu moment, que ens expliquessin l’evolució. La gent es torna ignorant i em posen de mala llet quan duien aquella frase de “Això de que els humans venim del mono no pots ser” en aire prepotent, si a les escoles es paressin 2 minuts a explicar que l’esser humà és descendent d’una sèrie d’espècies que es deien “homo” i que els avantpassats d’aquestes eren una mena de micos, no farien aquestes afirmacions i no les passarien a futures generacions.  Per la part dolenta haig de dir que a mi no em van ensenyar les lleis de Mendel fins l’any passat i a les OGT hi havia més d’una pregunta relacionada amb el tema. Pot semblar una tonteria però a mi no em sembla que aprendre a fer problemes de gens recessius i dominants sigui massa difícil i pot resultar bastant útil a la vida real. Si t’hi pares a pensar una cosa tant simple com si una persona és capaç de fer una U amb la llengua pot fer que sàpigues qui pot ser els seus pares, de fet, la Michele i el Jeff tenen els ulls blaus i això (a part del cognom) em va fer veure que la Alexis (que té els ulls verds) no era filla del Jeff. També tenir una malaltia genètica dominant o recessiva i tenir nocions de genètica et pot donar la probabilitat (aproximada) de si el teu fill la pot patir.

Per altra part, la prova de socials només em va fer veure que coses curioses sistema americà. Com es diu sovint, la història la explica el que guanya, i a Europa, per lo vist, s’expliquen diferent les guerres. Mentre he passat tota la meva vida creien que la bomba atòmica o l’holocaust no tenen cap mena de justificació, a l’examen em van fer redactar un paràgraf explicant quina política Americana justificava el llançament de la bomba atòmica. Com que només llegir la pregunta em vaig ficar del nervis, em vaig negar a contestar-la. Recordo una altra pregunta, aquesta tipus test, en la que preguntaven pel motiu del inici de la WWII. Mentre 3 de les 4 afirmacions eren coses que no havien passat o, com a mínim no en aquella època, la última deia que la lliga que es va crear al finalitzar la WWI no va ser efectiva ja que USA no en formava part i, per tant no tenien un país pacificador.

Esports

Si durant aquests mesos heu estat seguint el meu blog un haureu adonat que els esports ocupen gran part de la meva vida americana. Jo estic encantada de que sigui així però el bàsquet em té ocupada 2 hores cada dia, això fa que se’m mengi les tardes sense donar.me compte.

Abans de començar la temporada tenia els meus dubtes sobre aquest esport. No haver jugat mai em feia pensar que potser no seria massa divertit perquè aniria perduda. Després de les primeres setmanes i els primers amistosos, el panorama va canviar bastant.

Només portàvem unes setmanes i quatre jugadores de JV (l’equip dels més dolents en el que estic jo) van deixar l’equip. A mi em va preocupar en un principi però de seguida vaig veure la part positiva. Fins llavors els entrenaments eren clarament separats per Varsity i JV però a partir de llavors, la majoria d’exercicis es fan junts. Això afavoreix molt a les jugadores (com jo) que tenen marge de millora i que jugar amb més nivell fa que progressin més ràpid. Per altra banda, tenir menys jugadores a l’equip vol dir més minuts de joc per tothom , i tots sabem que com realment es millora en un esport és jugant.

Dues hores d’entrenament diari fan que acabis rebentada, però alhora fan que treguis el màxim de tu mateixa a cada moment. Des de que començat el bàsquet he descobert que els americans es prenen molt seriosament els esports. A mi tot això m’encanta, aquesta rivalitat i egocentrisme que s’ha de tenir per guanyar minuts a l’equip i a la vegada saber mantenir el bon rotllo al vestuari. També tenen molt present la diferencia entre JV i Varsity, i Sèniors (grau 12), Júniors (grau 11), Sophomores (grau 10) i Freshmen (grau 9).

Com ja heu pogut comprovar, he estat bastant ocupada. Mentre escrivia l’entrada m’he deixat coses pel camí. Com que m’agrada deixar-vos una mica intrigartsus diré que escriuré Halloween quan expliqui Acción de Gracias, que és demà. 

S’acaba el futbol…però comença el bàsquet

A USA els esports d’institut van per trimestres i això vol dir que el soccer ja s’estava acabant. Feia setmanes que havíem acabat la lliga i estàvem disputant els play-off. La temporada s’acabava oficialment el dia que ens eliminessin i, malauradament aquest dia va ser dilluns, ja fa dues setmanes.

Ja havíem passat quarts i ens jugàvem estar a la final. Jo, al ser Varsity, no tenia clar si estaria a la banqueta, ja que érem 4 candidates a ocupar una sola plaça. Suposo que al ser la més gran, la més versàtil i la més preparada (vaig assistir a l’entrenament previ al partit) de les candidates vaig ser la escollida per ocupar un lloc a l’equip. Tenia clar que no jugaria però no volia perdre la oportunitat de donar una bona impressió per si estàvem a la final, així que vaig posar totes les meves ganes a l’escalfament, però no vam tenir aquesta sort. Tot i això, el partit va ser realment interessant, i emocionant fins al final. Es va resoldre a la pròrroga a “gol de oro”.

Em va entristir deixar el soccer, ja m’havia acostumat i tenia la sensació de que havia encaixat a l’equip. Gairebé no vaig tenir temps d’entristir-me perquè al dia següent ja començàvem l’entrenament de bàsquet. Als EEUU l’entrenador té dret a deixar algú fora de l’equip si no arriba al nivell, cosa que trobo malament perquè en la meva opinió, a l’equip qui hi juga són les jugadores, són les que més pes tenen al vestuari i en un equip d’aquesta categoria encara més. Com que no tenia clar si entraria a l’equip ja que no em podia comparar amb ningú, vaig anar a lo segur: algun tir de mitja distància i evitar els tirs lliures.

Aquestes últimes setmanes el bàsquet m’ha sorprès molt, tant per la part bona com la dolenta. El tipus d’entrenament és de l’estil handbol i tinc certs avantatges: a USA, com al handbol es poden fer tres passos; la defensa és la part més important i es defèn com al handbol. D’altra banda, és un esport molt complicat: la pilota és molt gran i el bot es fa servir per driblar i no per córrer.

Encara estem a pretemporada i és per això que espero acostumar-me a aquest esport “soon”, de moment, sembla que vaig millorant. M’haig d’aprendre moltes jugades i en atac sóc molt “patata” però defensivament crec que sóc una bona jugadora. 

Una setmana més tard...

Com ja vaig avançar la setmana passada, dissabte va ser el “Homecomming”. El “Homecomming” és un ball d’institut com el “Prom”, però en aquest hi poden assistir tots els alumnes. Com la meva “American Experience” ha de ser completa, no me’l vaig perdre. El ball en, en si mateix, només va durar tres hores però l’abans i el després també van ser importants.

El dissabte, amb el vestit ja triat, em vaig llevar a les 11:30, vaig baixar a baix i em vaig dutxar. Em vaig rentar el cabell a consciència perquè volia que el pentinat que m’havia de fer la Michele em quedés bé. Resulta que no va ser una bona idea perquè quan vaig anar al menjador (on estaven preparant a l’Alexis) em van començar a posar coses al cabell, perquè diuen que es pentina millor si està brut. Després d’enmerdar-me el cabell, em van pintar les ungles: les de les mans i les dels peus.

Quan van acabar, van portar a l’Alexis a la perruqueria a que la pentinessin i a mi em va pentinar la Michele. Em va recollir el cabell per davant amb dues trenes i em va arrissar la part de darrera. El pentinat va quedar bastant bé i llavors vam anar a recollir a l’Alexis. Ella no va tenir sort amb la perruquera que li va tocar perquè no li va agradar gens el pentinat que li havia fet. Però tot té solució i, després de que la Michele parlés amb la perruquera, li van arreglar. Mentre l’Alesxis seguia a la perruqueria, la Michele, la Aunt Karen (germana de la Michele), la Mimi (mare de la Michele) i jo vam anar menjar a l’”Arby’s”.

Ja eren les 4 i mitja, i a les 5 i mitja havíem quedat a la biblioteca a fer-nos fotos, per tant, només arribar a casa ens vam canviar, ens vam repassar els pentinats i vam marxar. La biblioteca és l’edifici més maco de Niles a més, està a prop del lloc on es feia el ball. Quan vam arribar allà, ens vam trobar amb molts nois i noies fent-se fotos i amb les nostres amigues. Vam estar-nos fent fotos durant una bona estona, s’havien de fer des de tots el angles, en totes les posicions i amb tothom.

Mariah i jo

Arribava la hora del ball i vam pujar al cotxe per anar al lloc on es feia. El viatge va durar uns 10 segons ja que el ball es feia en un local davant de la biblioteca. Tothom portava uns vestits molt vistosos i jo no desentonava, a més a més portava el típic “ramillete” que m’havia comprat el Jeff.

Així com la majoria de les coses Americanes que he fet són com a les pel·lícules, el ball no ho ha sigut. Primer de tot, no era al gimnàs de l’institut i tot era com molt més “professional”: el menjar estava posat com en un bufet, les begudes les servien en una barra uns cambrers i hi havia moltes taules. Semblava més una boda que un ball.

Quan vam entrar, em vaig adonar de que no coneixia a ningú, estava sola. Encara que anava acompanyada per l’Alexis i les seves amigues allà hi havia molta més gent i jo no tenia ni idea de qui era la majoria. Em vaig anar saludant amb totes les persones que coneixia i vam arribar a una taula on vam seure.

Explicar tot el ball de forma cronològica seria molt difícil per tant, anirem per parts. Primer de tot, els vestits. Com ja us he explicat, tots els vestits eren molt vistosos, també eren curts i bastanta gent els portava amb el “escote palabra de honor”. Una altra cosa a explicar del ball és el menjar. No és que fos gran cosa ni que fos molt important però crec que és digne de menció. Hi havia un bufet amb nuggets, rolllitos de primavera i verdures crues.

La música va ser la part més estanya i sorprenent. A diferència de les pel·lícules, no van ficar ni una sola cançó lenta i la majoria de cançons les van posar 3 cops. Realment no va ser la millor part del ball i amb bona música hagués pogut millorar però vaig tenir la sensació de que a tothom li semblava bé.

Com ja he mencionat, el ball només durava 3 hores que van passar volant i per tant, més tard, vam anar a sopar. El Jeff i la Michele ens van portat a un restaurant de aletes de pollastre on hi havia moltes pantalles amb partits de futbol americà. Nosaltres vam seure lluny del Jeff i la Michele. Podria dir que aquesta va ser la part més divertida de tot el dia. Vam estar rient tota l’estona i encara que vam fer molt, però molt merder no ens van dir res.

En conjunt, el dia no va estar malament. Tot formava part de la meva experiència americana i encara que podia haver-ho passat bé sense anar-hi, vaig aprendre coses del americans i espero que al “Prom”, el proper ball, m’ho passi encara més bé.

“American Letters”

Estimats lectors,

Fa ja uns quants dies, més ben dit, una setmana que no escric. Tinc els meus motius, un dels quals és que no passa res digne de menció. Perquè no desespereu, us explicaré les coses que passaran propers dies. Hi haurà material de lectura per tots els gustos.

Als que us agradin les americanades que faig, tinc una gran notícia per vosaltres: dissabte és el primer ball de l’any, el “Homecomming”. Ja he comprat la meva entrada però encara no tinc un vestit definit, hi ha vàries opcions però cap m’acaba de convèncer i haig de decidir-me ja.

Per als lectors als que les històries sorprenents us facin passar una bona estona, m’encantarà explicar-vos el que passi la setmana després del “Homecomming”. Pel que tinc entès, cada dia hi ha un tema de disfressa i crec que, a més, els professors donen punts extra als que vagin disfressats.

Els esportistes també tindran la seva secció al meu blog, i és que en unes setmanes comencen els play-off per Varsity. Ja fa uns dies que entreno amb Varsity i crec que això em donarà punts a l’hora de jugar més minuts en els partits que tinguin un marcador poc ajustat el que queda de lliga regular, a més, és possible que tingui minuts als play-off.

Com ja veieu, la setmana que ve tindré històries de sobra que explicar. Tot i això, us haig d’advertir que a partir d’ara les meves entrades seran una mica més curtes. Ens estem acostant al final del període de les 9 primeres setmanes i cada cop hi ha més deures i tests.

Un gran equip (Dissabte 21 de Setembre)

Avui he jugat un d’aquells partits que no vull oblidar, d’aquells que vols tornar a jugar i que per algun motiu somrius cada cop que penses en aquell dia.

Tot i que aquest matí quan m’he llevat la cosa no pintava bé, el dia s’ha arreglat. Quan m’he llevat i plovia, he preguntat i m’han dit que jugaríem de totes maneres. Quan hem arribat al camp encara plovia més i a sobre, era de gespa normal. No ha sigut fins que hem començat a escalfar que no he començat a pensar que avui podia passar-m’ho bé.

La pluja ha deixat de ser un inconvenient quan he començat a escalfar, l’aigua refresca i quan estàs suant és la millor solució. El camp de gespa mullat no fa anar la pilota més lenta i et pots llançar a terra sense por de fer-te una rascada.

A la primera part del partit he començat com a “outside mid”, la meva posició habitual, però el partit no estava fet perquè jugués a la banda. L’altre equip estava dominant: tenia una gran migcentre que xutava bé i tota l’estona la buscaven a ella, el partit estava al centre del camp. L’entrenador m’ha llegit el pensament perquè de seguida m’ha canviat per posar-me d’”stopper”. El jugador que juga en aquesta posició juga entre el defensa més endarrerit i els migcentres, no té cap marca, simplement intenta guanyar tantes pilotes com pot. Jugant en aquesta posició m’ho he passat realment bé: he xocat contra tothom, he caigut a terra, he fet “segades” i he pogut fotre’m d’hosties amb tothom sense que passes res.

La primera part ha acabat 0-0 i tot i que hem fet una bona feina defensiva, s’havia d’atacar. Per la segona part l’entrenador ha decidit que comencés d’”striker”, és a dir, de de davantera i m’ha dit que no defengués més enrere del mig del camp, però que pressionés a les defensores a mort. Dit i fet, a la primera pilota que ha tocat una defensora he sortit corrents cap a ella i li he tret la pilota, he corregut cap a la banda i m’he parat, he aixecat el cap i he vist que davant meu només hi havia una jugadora. Sense pensar-m’ho he decidit fer-li un túnel (“caño”, dit de forma vulgar) i he començat a córrer, he arribat a l’àrea i he xutat però la pilota ha marxat pel pal llarg. Els primers 10 minuts han sigut realment intensos, hem estat atacant tota la estona i , per sorpresa meva, estava fent-ho molt bé de davantera. He tingut vàries jugades molt bones, la pluja ajudava a que pogués fer retalls i he fet unes quantes passades bones que casi acaben en gol.

Al minut 15 m’han canviat i la coach Jen, la de Varsity (les bones), m’ha felicitat en Castellà (m’ha dit “muy bien”) i ha destacat alguna jugada meva. He estat 5 minuts a la banqueta i el coach Jane m’ha tornat a posar de davantera a falta de 15 minuts i encara 0 a 0. En aquest punt del partit els dos equips anàvem una mica a la desesperada i tocava córrer molt per pressionar. En una ofensiva nostra he rebut la pilota a la banda dreta i m’he parat. Tothom deia “shoot, shoot!” però jo no he fet cas. Amb la cama esquerra he fet un túnel a la defensora i he marxat cap a la línia de fons. Des d’allà he aixecat el cap i he vist dues jugadores nostres i tres de l’altre equip i, per tant, he decidit provar sort amb el centre. La pilota anava ben dirigida i una de les nostres jugadores ha pogut controlar la pilota però l’àrbitre ha assenyalat mà.

El temps passava cada cop més de pressa i, tant des de la banqueta com des del camp, ens animàvem tota l’estona. A falta de tres minuts hem tingut una altra gran oportunitat, un córner que he intentat rematar però que l’únic que he fet ha sigut treure-li la rematada a una companya. No hem desistit, i a falta de 15 segons la Jayleen (l’altra davantera de l’equip) ha fet pressió sobre una de les defensores que ha hagut de treure’s la pilota de sobre. La pilota ha caigut sobre mi i he aconseguit controlar-la però he quedat mirant cap a la meva porteria. He vist que una noia del meu equip venia corrent cap a mi i he protegit la pilota perquè ella pogués xutar. Aquest intent de xut a caigut sobre els peus de la nostra golejadora, la Jayleen, que ha driblat a la seva defensora i ha marcat a falta de 3 segons. La pressió no ha pogut amb ella i quan li ha sortit la portera, en comptes de xutar tant fort com pogués ha creuat la pilota. Ens hem saludat amb l’altre equip i hem celebrat la victòria com si fos un títol.

Des de que vaig arribar a Ohio encara no havia jugat un partit com aquest, en el que et sents part important de l’equip, en el que tothom, jugui més o menys, s’hi sent. Avui ha sigut quan me n’he adonat de que aquí, a USA, TOTHOM creu en la força de l’esport d’equip i la importància de la competitivitat, des de la capitana de l’equip fins a la toia que tens la sensació de que juga per passar l’estona.

Picture's day

Per a molts e­studiants ahir va ser el seu primer dia de classe, però jo ja he fet la primera ronda d’exàmens i, entre avui i ahir, he rebut les notes. A més, avui era el dia de la constitució dels EEUU i al meu institut ha estat el Picture’s day.

Com haureu vist a les pel·lícules americanes, als High School fan una cosa que es diu l’anuari, doncs bé, avui ens hem fet les fotos. Aquestes fotos les pots comprar i, fins i tot, pots pagar perquè les retoquin. Com que fins aquest matí no m’he assabentat que es feien les fotos, no he estat a temps de comprar-ne cap.

Com que l’institut té molts alumnes, per megafonia anaven cridant blocs d’alumnes com per exemple: “Sophomores amb cognoms de la F a la K passeu al gimnàs a fer-vos la foto­”. A mi no m’ha tocat fins a segon període.  Just quan estava al mig d’un examen han cridat: “Júniors amb cognoms de la A a la E passeu al gimnàs a fer-vos la foto”. He dubtat un moment, no sabia si consideraven el meu cognom com a Suñé o com a Belmonte. Al final he decidit anar-hi i he encertat. Aquí el meu cognom és Belmonte. He entrat al gimnàs, he agafat un paperet amb el meu nom i he anat cap a la zona de les càmeres. M’he assegut en un tamboret que hi havia i una noia m’ha començat a donar indicacions sobre com m’havia de posar i, de cop i volta, la noia ha fet la foto. Tinc la sensació que he sortit amb els ulls tancats. Un cop feta la foto he tornat cap a classe i he pogut acabar bé l’examen.

La classe de Química d’avui ha estat realment patètica: ens han ensenyat a fer servir el SI (sistema internacional) i ha hagut un petit debat sobre quin sistema és més intel·ligent. La conclusió és que el SI és més intel·ligent, però que els Americans serien incapaços de canviar el seu sistema i és per això que no s’ha fet ja. La classe d’ahir, però, va ser bastant diferent: ens van donar les notes del test i jo vaig treure un 102/100. La meva nota era la més alta de la classe i el profe em va fer aixecar davant de tota la classe. La situació em va semblar bastant incòmoda al principi però, a diferència del que hagués sentit al meu institut, ningú va cridar-me “lameculos”, “pelota”, “empollona” ni res, simplement em van aplaudir, i després de classe em van seguir felicitant. Va haver gent que em va demanar que en els propers temes els ajudés a estudiar i em van dir que, quan treballéssim a classe i poguéssim treballar en parelles, em posés amb ells.

Com ja he comentat, avui és el dia de la constitució i per tant a classe de Government hem fet una activitat especial consistent a escriure  coses a la bandera americana i després pintar-la de forma original. La meva bandera ha estat un intent d’estelada bastant decent que la profe no ha reconegut. A Gov. també vaig fer un examen en el que he tret un A, no sé la nota exacta però és entre un 9 i un 10.

A Sociologia m’ha passat una cosa semblant al que em va passar a Química. He tret un 100 a l’examen i he sigut la única persona. L’examen era amb apunts però hi havia una pregunta que no sortia als apunts, una cosa que el profe havia comentat a classe i resulta que vaig ser la única a la que se li va ocórrer apuntar-ho. Avui, per sort no m’han fet sortir davant de la classe però si que el profe ha mencionat que era la única que havia estat atenta quan ell va explicar-ho i que tenia més mèrit perquè soc extrangera i ell parla molt ràpid.

A la classe de Bio d’avui he tingut la sensació de que m’estafaven. Hem mirat uns bacteris de iogurt al microscopi i, tot i que la profe deia que estaven allà, jo no els he vist. Aquesta pràctica crec que ja la havia fet al meu institut i allà no vaig posar una cullerada de iogurt en un vidre i vaig mirar pel microscopi. Quan mires una cosa al microscopi, normalment, poses una petita capa i mires però avui no ho hem fet així. A mi no m’ha semblat massa interessant així que he passat una mica. A Bio també ens van donar la nota ahir: vaig treure un 100%. La profe ens va donar un Sugus a mi i a una altra noia que també tenia un 10, després ens va treure davant de la classe perquè ens aplaudissin.

Una cosa de la que no he escrit res en aquest blog és el temps i és una de les coses més diferents respecte la meva zona. Heu de saber que aquí a Ohio fa un fred insuportable, m’han dit que hi ha dies d’hivern que s’arriba als negatius en Fahrenheit. Si jo ja em moro de fred ara que encara estem a l’estiu no em vull ni imaginar com acabaré a l’hivern.

Una Diada molt Americana

Ahir va ser la Diada de Catalunya però pels Americans ahir era 9/11, és a dir, el dia de l’atemptat contra les Torres Bessones. Tot i que vaig intentar explica’ls-hi què és Catalunya, què representa i perquè celebrem aquest dia, molt pocs van arribar a entendre-ho. Per ells va ser un dia trist i m’ho van fer notar.

Tot i que ahir era un bon dia per posar-me la meva samarreta del Barça (la de la senyera) no ho vaig poder fer perquè per la tarda teníem partit de soccer a casa i havia d’anar “dress up” que literalment vol dir portar un vestit però en realitat només es refereixen a anar arreglats. Em vaig posar una camisa i uns pantalons negres.

Al cole, la rutina de cada matí va canviar una mica: entre el moment de “self reflection” i el jurament a la bandera vam haver de fer un minut de silenci en memòria de les víctimes del 9/11. A més, durant tot el dia no vaig sentir a ningú, fora de classes (passadissos o cafeteria) mencionar res de 9/11 i si deies alguna cosa et deien que havies de tenir respecte.

Les classes van ser de lo més normal fins que vam arribar a American Gov. (període 6/7). En aquella classe vam fer una activitat sobre 9/11 que consistia en extreure informació d’un text que ens donava per respondre unes preguntes. Mentre fèiem les preguntes de fons, tenia posades al projector unes imatges en directe de NY on familiars de les víctimes deien el nom de tots els morts.

Just després de American Gov. Em toca Sociologia que és una classe que dóna per parlar del tema però com que la cosa és com molt tabú només vam veure un reportatge sobre el 9/11. El reportatge estava molt ben fet perquè t’explicava cronològicament els fets. Quan l’atemptat va ocórrer jo només tenia 4 anys, per tant, mai vaig arribar a veure les imatges de la gent tirant-se per les finestres, l’impacte dels avions o quan les torres cauen. Totes aquestes imatges em van impactar i ara entenc perquè al meu germà va pintar a la gent tirant-se per les finestres.

Per la tarda, com ja he dit abans, teníem partit. El JV, que és l’equip més dolent i és en el que jugo jo, jugava a les 5 i el Varsity a les 7. El partit va començar genial i al minut 10 ja vam marcar. La primera part vaig jugar 25 de 36 minuts i ho estava fent molt bé, suficient com per jugar algun minut amb Varsity (ahir tenien pocs “outsidemids”). La segona part va començar encara millor, elles estaven cansades perquè només tenien un canvi i tenia molt espai. No havien passat ni 5 minuts de la segona part quan en un servei de banda, al rebre la pilota, la meva defensora em va donar una puntada als bessons de la cama esquerra. El cop em va fer una mica de mal i em sentia com incòmode però vaig pensar que seria la espinillera que em molestava i vaig continuar com si res. Uns minuts més tard estava defenent i vaig robar la pilota, la vaig passar a la Jayleen i vaig córrer per fer una paret. Quan vaig rebre la pilota a la banda vaig esprintar i de cop i volta la cama esquerra em va començar a fer un mal horrible, vaig passar la pilota i em vaig tirar a terra. Com que el futbol no és com el handbol i ser portera no és el mateix que ser jugadora de camp no van parar el partit fins que portava una estona a terra i el coach Jane va dir “Ei, que no ho veus? Para el partit!”. Jo estava estirada a terra i era com si tingués els bessons contrets, la cama em feia un mal molt agut i insuportable. De sobte va venir un home que jo no havia vist mai i que resulta que es el “metge” dels equips del High Scool. Aquell home em va estirar la cama i em va fer un mal horrible però al cap d’una estona se’m va anar passant. En aquell moment el partit ja es va acabar per mi, per sort vam guanyar i no em va molestar tant no haver pogut jugar.

El partit del Varsity va ser molt emocionant. Anaven guanyant tota la primera part i només començar la segona els hi van marcar. Quan només quedava un minut, el seu “centermid”, la Gabby, va fer una passada en llarg i la Hannah, el Messi de l’equip, va arribar a la pilota i va fer un gran xut des de la frontal a l’escaire.

El dia va acabar amb la visita sorpresa d’una senyora de PAX que em va fer ensenyar-li la habitació on dormia, el lavabo i la cuina.

La típica boda americana?

Tot apuntava a que la boda de l’Aliesha i el Ryan seria la típica boda Americana. El divendres jo no tenia cole i vam aprofitar el matí per anar al mall a recollir els trajes del Jeff i el Carsen. Per la tarda ens va tocar anar a assajar la boda. I com es fa això? Doncs és molt fàcil: vas a l’església, et diuen on seuràs, el nuvis fan com si es casen i després et conviden a sopar. El sopar no va ser res de l’altre món però va estar bé.

Al matí següent encara semblava una boda bastant clàssica perquè em vaig haver de llevar a les 9 perquè la Michele em pentinés abans d’anar a la perruqueria. A les 11:45 havíem de sortir cap a l’església perquè la boda començava a la 1 i havíem d’estar abans. Jo no volia ser impuntual i per no tenir imprevistos vaig començar a vestir-me a les 11:20. Només era posar-me el vestit i decidir quins sostens faria servir per tant, a i 35 ja estava llesta. Com que quedava temps em vaig posar a mirar sèries per internet i em vaig despistar. Al cap d’una estona vaig sentir que algú entrava a casa i vaig mirar la hora. Eren el 12:20 i la Michele acabava d’arribar de la pelu. El Jeff encara no s’havia llevat i el Carsen s’havia de vestir.

A punt per anar al casament!

Amb la Michelle

Amb els gossos, embrutan-me el vestit.

Vam sortir de casa a les 12:40 i fins a la 1 no vam ser a l’església quan vam arribar em vaig seure al meu lloc i tot va començar amb retard. La cerimònia va ser molt típica: va entrar el nuvi, la a Michele (que no és la mare de l’Aliesha) va encendre una espelma, després la mare de l’Aliesha una altra i la mare del nuvi també en va encendre una. Les dames d’honor (entre elles l’Alexis i la Corine) van començar a entrar i llavors a tothom li va agafar plorera. Llavors va entrar l’Aliesha acompanyada del Jeff i van fer tota allò dels anells i van recitar coses de la Bíblia i com no, van fer lo típic de dir “Y si nadie tiene algo que decir...”.

La boda fins aquí va ser bastant normal però la cosa es va posar estranya quan en comptes d’arròs vam tirar bombolles de sabó als nuvis. La cosa va empitjorar quan em van vestir amb una toga per la recepció. Resulta que la cosa anava de romans i tot estava ambientat. El nuvi anava d’emperador i la núvia s’havia canviat el vestit per una toga, els padrins anaven vestits de guerrers i la majoria dels convidats duien la toga. A les taules hi havia columnes romanes com a centres de taula i el bufet lliure era en plan romà.

Van entrar els nuvis i els pares (el Jeff i la Michele, la mare de l’Aliesha i el seu marit i els pares del Ryan) i es van posar a ballar. Després d’això van obrir el bufet i vam poder menjar. El menjar no era res de l’altre món: unes patates, uns trossos de pollastre i pasta. El que valia la pana del bufet eren les galetes, hi havia unes que eren xocolata negra amb una mica de farina i unes altres de pasta de full replenes d’una cosa molt bona.

Quan vam acabar de menjar va començar el ball. Tothom ballava i em van obligar a ballar a mi. Em van ensenyar un ball que es diu “Polka” i em van fer traduir la cançó de la Macarena. Com que nosaltres érem de la família directa ens vam quedar fins al final de tot i vam ajudar a posar les sobres de menjar i els regals de boda al cotxe de l’Aliesha.

El “bombazo” va arribar al final. El Ryan ens va agrair a tots que haguéssim vingut i ens va revelar que legalment l’Aliesha i ell portaven ja dos mesos casats. No vaig entendre el perquè fins que no ens van anunciar la segona notícia: l’Aliesha està embarassada de dos mesos. Ens van dir que volien tenir un fill cap al Abril i vaig suposar que lo de casar-se era perquè no fos pecat o algo així. La notícia només va sorprendre als avis, a la Michele i a mi perquè tots els demés ja ho sabien.

La boda que semblava que havia de ser lo més normal a resultat ser del tot atípica, de fet no ha sigut ni la “real” i ha sigut bastant sorprenent tot. A més amb els meus càlculs m’he adonat que abans de tornar tindré el que es diu un “host nephew”.

De viatge a Cincinnati

Abans de començar la entrada haig de dir-vos que al final he decidit no deixar biologia. Hem fet el primer examen i he tret un 9.2 i això m’ha apujat la moral. Un altre motiu és que realment necessito fer biologia aquest any per no anar perduda l’any que ve. Altres anys he sobreviscut a profes dolentes perquè no podia canviar d’assignatura i estic segura de que sobreviuré a aquesta.

Aquest passat cap de setmana ha sigut bastant complet: hem anat a una boda a Cincinnati i hem aprofitat per anar a Columbus que està bastant a prop i fer algunes coses.

La boda va ser dissabte a les 10 del matí. Cincinnati està a unes 4 hores i mitja de Niles i com hauríem de parar a menjar alguna cosa pel camí i ens havíem de canviar allà ens vam llevar a les 4:15 de la matinada per marxar a les 5. El viatge se’m va fer curtíssim perquè vaig dormir tota l’estona.

Quan vam arribar a l’hotel on havia dormit la Nina i el Papa (pares del Jeff) ens vam anar a canviar rapidíssim. Jo em vaig posar l’únic vestit que tinc, el que vaig portar al sopar de fi de curs i al sopar de La Salle. De seguida vam anar a la església per la cerimònia i tot era com súper religiós, de fet, fins i tot ens van fer llegir una cosa de la bíblia.

La millor part de la boda, ses dubte, va ser el brunch. Els nuvis eren ja “cinquentons” i em sembla que no eren molt pobres perquè el restaurant era d’un hotel de 5 estelles. El brunch era bufet lliure i hi havia bacon cruixent, formatges (un era un formatge blau molt bo que no havia provat mai i també hi havia cabra), gofres amb “sirope”... El millor era una taula on feien truites al teu gust: hi posaven bacon, tomàquet, formatge, pollastre... Llavors vaig pensar en el meu germà i que el pobre estaria menjant verdura i coses sanes a casa i vaig decidir honrar-lo i inflar-me a truites en honor seu. Per postres hi havia un “cheese cake”, que no és un pastís de formatge, cobert de xocolata.

La boda es va acabar quan vam menjar els postres; res de ball ni aquestes coses. Pel que em van dir quan tornàvem a l’hotel de la Nina aquesta no ha sigut una boda molt convencional, normalment hi ha un ball.

L’hotel on estava allotjada la Nina tenia piscina i tota la família va aprofitar la seva clau per colar-s’hi. Quan vaig posar-me el bikini em sembla que els hi va semblar que no era massa apropiat, la part de baix de l’Alexis era com una faldilla i crec que no els hi va agradar gaire que jo anés d’aquella manera. Als que no els hi va importar massa que portés aquell bikini va ser als cosins del Carsen, uns nens de 10 i 12 anys que em van dir que estava “hot” amb el bikini, sense tallar-se ni un pel, però de seguida els hi van dir que això no era apropiat.

Després d’apoderar-nos de la piscina una estona vam marxar cap a Columbus on vam anar a veure el partit de soccer dels Columbus Crew. Com que vam arribar abans, vam aprofitar per mirar a la botiga i el Jeff em va dir que em comprava el que volgués que aquí mai hi tornaria i que havia de comprar-me un record. Vaig decantar-me per una samarreta grisa amb algunes ratlles “mal pintades” de color negre i groc i també em vaig comprar una “Bubuzela”. El partit va començar amb 2 hores de retard pels llampecs i va ser bastant avorrit perquè eren tot pelotazos amunt i avall, a sobre vam perdre.

La nit la vam passar a un hotel allà a Columbus. L’hotel era bastant bo, tenia piscina, les habitacions estaven bé i per esmorzar podies fer-te els teus propis gofres. Vam dormir tots a la mateixa habitació i al matí següent vam anar a la piscina fins a les 12.

Jo creia que ja tornàvem cap a casa però encara va haver-hi una última sorpresa. Vam anar al Zoo! Aquell zoo era més un parc temàtic que un zoo perquè hi ha atraccions relacionades amb els animals i alguns animals per allà. Va ser bastant divertit i em va donar per conèixer una mica més de la cultura americana. Parlant amb el Jeff em va dir que els americans mimen molt als seus fills, que sempre els hi compren moltes tonteries i també, quan els hi vaig dir que havia menjat carn de cavall es van escandalitzar. Una cosa que també vaig descobrir que són els americans els que compren aquelles monedes de record que es fan amb una màquina perquè me’n van fer una per mi.

La part més dura del viatge va ser la tornada a casa perquè no vaig poder dormir. A més a més el Carson es va passar tot el viatge tirant-se cap al meu costal i jo, com que estava contra la paret, li vaig dir que es mogués cap a l’altre costat. Ell va començar a fer sorollets com d’estar enfadat i quan el seu pare li va preguntar que passava ell va dir que l’estava molestant però llavors jo li vaig explicar al Jeff que només volia una mica més d’espai i que només li havia demanat que es mogués. Llavors, el Carsen es va emportar una bronca per molestar-me, no moure’s quan li havia demanat, mentir al seu pare i enfadar-se. Al final va sortir perdent i sempre li passa quan intenta fer aquestes coses.

Com que vam parar pel camí a sopar vam arribar a casa a les 12. El cap de setmana havia estat complet i com que al dia següent no tenia cole, vaig aprofitar per dormir fins tard.

PD: Sé que últimament no escric molt sovint però és perquè no tinc temps. La vida d’aquesta família és realment “busy”. Els dies que no tinc entreno tinc partit i el temps lliure que tinc el passo fent els deures de mates, que són molt difícils, o estudiant les parts del cos en anglès per biologia. 

Les classes

Primer de tot lectors, us vull demanar perdó per no haver publicat durant bastants dies però haig de dir en defensa meva que em fet més coses de les que m’imaginava i no m’ha donat temps.

Ja fa quatre dies que vaig al cole i ja he vist quines classes estan millor, quins professors són els bons i com funciona tot.

La primera classe que tinc és Art I, tot i que és a primera hora i estic sobada és una classe entretinguda. Ara estem fent pre-drawing que consisteix en fer una sèrie de dibuixos que la profe ens mana tal i com puguem i després ella en ensenyarà a fer-los millor. El pitjor d’aquesta classe és els companys que tinc, a la meva taula hi ha dos nens de 9è (Freshmen) que no paren de dir gilipollades i riuen tota la estona. La profe ha dit que farem canvis de lloc i tinc la esperança de que als quatre Júniors i Sèniors que som ens fiquin a la mateixa taula.

A Anglès tot i que la gent que hi ha és “chunga” no s’està malament perquè tots tenen una edat i saben comportar-se. El problema de la classe d’anglès és l’anglès. En gramàtica no vaig malament el problema és el writting perquè haig de fer textos del nivell dels que faig a català o castellà però en anglès. Anar a la classe dels “especials” et permet tenir els apunts de gramàtica i literatura a l’examen però si has de fer un text això no serveix de res.

Química és molt fàcil, almenys per mi. Tot el que estem fent és el que vaig fer l’any passat però en anglès i com que algunes classes de química de l’any passat van ser en anglès no tinc problemes ni en això.

Les Matemàtiques vaig comentar que em resultaven molt difícils però ja li he agafat el ritme. Tenia petits dubtes en coses i la profe me’ls ha solucionat ràpid. No sé perquè però a mates sempre em diverteixo molt la profe és genial i encara que no sé si quan arribin els exàmens m’ho passaré massa bé de moment sembla que la cosa no pinta malament.

Després de mates el que tinc és Lunch i els tres últims dies no tenen res a veure amb el primer perquè al primer em van rescatar però el segon tenia clar que m’havia de començar a buscar la vida jo sola. Dec ser molt bona buscant-me la vida perquè no vaig tenir cap problema quan vaig seure a la primera taula que tenia un lloc lliure i presentar-me. Quan vaig dir que era estudiant d’intercanvi als de la taula els hi va fer gràcia i també pena, suposu, perquè em van dir que cada dia podia dinar amb elles i que si tenia algun problema m’ajudarien. Més tard vaig descobrir que la meva taquilla està al costat de la d’una de les noies.

Per American Government he decidit no canviar de classe. M’ho estava plantejant quan al pre-test vaig treure un 8 sobre 10 i la resta no passava del 5 però he canviat d’opinió. En aquesta classe “especial” a la que vaig podrem fer servir els apunts al examen i això em garanteix una notassa tenint en compte que al llibre les definicions estan també en castellà. Si em canvio és possible que la meva nota baixi i tampoc aprendré massa més perquè aquesta assignatura és la meitat lo que ja he fet sobre govern (els tres poders, els tipus de govern...) i l’altra meitat és una menjada de coco en plan americà.

Sociologia, qui m’ho havia de dir a mi, és la que més m’agrada de moment. No entenc la meitat del que diu el profe però l’altra meitat em sembla molt interessant. La seva forma de parlar ja és ràpida de per si i a sobre sempre posa veus rares per imitar a la gent per tant no pillo els apunts. Per sort el profe és bo i m’ha dit que els primers temes em fotocopiarà els apunts que té ell. Una altra cosa interessant sobre aquesta assignatura és el tipus d’exàmens que es faran perquè seran amb apunts o amb un company (la majoria menys els finals). Això és el debat de les últimes tres classes perquè el profe diu que lo important en un examen és que aprenguis i si has de buscar en un totxo d’apunts la resposta a una pregunta dui que llavors segur que alguna cosa aprendràs. També diu que els fa així perquè un dia es va enfadar amb el cole perquè va pillar copiant a un alumne de tot excel·lents a l’examen final i ell el va suspendre però des de la direcció del institut el van aprovar perquè sinó no tenia crèdits per graduar-se amb honors. Des de llavors diu que sempre fica els exàmens amb apunts per no tenir aquest problema.

La última hora és per biologia, la classe que sempre m’havia agradat més i la que resulta que aquí odio. No em mal interpreteu, la matèria no la odio el que odio és la classe. La profe menja chicle i no s’entén una merda el que diu encara que de fet no parla massa perquè no ha fet cap explicació en una setmana. La única cosa que ha dit ha sigut: “Copieu el vocabulari d’aquesta lliçó són 155 paraules, jeje”. Quin profe mínimament decent menja chicle i a sobre mentre copies les paraules fa sorollets amb ell?? A més no té sentit copiar aquest vocabulari, almenys per mi perquè bàsicament és els ossos on estan col·locats. Ja sé on estan, el nom és molt semblant en català i no m’ajudarà a situar-lo dir-me que està al turmell, per exemple, si no sé com es diu turmell en anglès, que si que ho sé.

Estic plantejant-me seriosament canviar la assignatura de biologia. Per convalidar amb Anglès, Trigonometria, American Goverment i Soociologia o Química en tinc suficient. Potser em seria més útil si agafés Física encara que no estic segura de que em deixin agafar-la o podria agafar P.E. o alguna d’aquestes fàcils i no complicar-me la vida.

Qui m’havia de dir a mi fa una setmana que la meva classe preferida seria Sociologia i la que menys m'agradaria seria Biologia. Suposo que tot depèn del profe i les ganes o la passió que li fiqui a l’assignatura. Aquí a USA tots els profes tenen de vocació ser professors i ensenyar però tinc la sensació de que la meva profe de bio és l’excepció que confirma la regla. Tots els demés ens han explicat el que esperen de nosaltres, les esperances que tenen per aquest curs, fins i tot alguns ens han dit que quan van venir a aquest institut com a estudiants van decidir ser professors però com he dit abans, aquesta profe només ha dit una frase que no he entès bé i que a més s’ha rigut de nosaltres. 

Primer dia de High School

Avui han començat les classes a Niles, Ohio i per tant ha sigut el meu primer dia al High School. Aquí les coses funcionen diferent: tens les mateixes classes tots els dies i no coincideixes amb la mateixa gent a totes, a més les classes són de cada professor.

M’he llevat a les 6 del matí per preparar-me i esmorzar. Això només m’ha portat 45 minuts per tant, he dormit els 15 minuts que quedaven per marxar. A les 7 en punt hem marxat la Lexie i jo amb el cotxe i hem passat a buscar a la Andrea, una noia que també fa 11th grade al High School. Un cop a l’institut, l’Alexis ha pujat al bus que la portava al seu High school i la Andrea i jo hem esperat a que obrissin.

La meva primera classe era Art I i això vol dir que a la meva classe tot eren nens de 3r i 4t d’ESO. S’ha notat i molt però per sort la professora és bona i com que sap que sóc una “Exchange student” m’ha tractat molt bé. A segona hora he tingut anglès i com que sóc estrangera m’han ficat al nivell més baix pel meu curs. Aquella classe feia por, quan he entrat m’he trobat amb tot de nois “chungos” asseguts al fons de la classe jugant amb el mòbil. En aquesta assignatura com que estic en un nivell “especial” ens deixaran tenir apunts als exàmens. Al acabar aquesta hora no sabia on estava la meva següent classe i li he preguntat al profe d’anglès. Resulta que la classe està a l’altra punta de l’edifici i he hagut de córrer per no arribar tard perquè ja portava una estona parlant amb el profe.

La classe de química ha sigut completament diferent a la resta. Quan he arribat m’he trobat a una que juga a soccer amb mi i m’he assegut a prop seu per si un cas. Quan el profe ha començat a explicar el que faríem he vist clar que aquesta assignatura no m’ha de preocupar perquè segons el profe el més difícil serà fer servir el sistema de grams, litres i metres. La primera lliçó que farem serà aprendre’s els símbols dels elements i això ho vaig fer a 1r d’ESO.

La següent classe era Trigonometria i Pre-càlcul que resulta que és una classe de grau 12 i és increïblement difícil. La profe ens ha donat unes fotocòpies i he vist que la primera fórmula que ens feien simplificar tenia més lletres que números i, no sé com a la del meu costat li ha donat com a resultat 7. No m’he desesperat i he començat a fullejar les fotocòpies i he vist que no era tant difícil que només haig d’entrenar-me i tot em sortirà.

Al cinquè període tinc “Lunch”. He anat a la cafeteria i m’he trobat al Sheldon que m’ha dit on podia agafar el menjar. Quan la cua ha arribat al menjar he agafat la bandeja i per beure m’he agafat un batut de xocolata. Quan he pagat el menjar m’he trobat dreta a en mig de la cafeteria i no sabia on seure. La gent amb la que tinc mes confiança no estava allà i m’ha entrat el pànic. He començat a caminar a poc a poc i una de l’equip m’ha rescatat i m’ha deixat seure amb ella i les seves amigues. El menjar no és del tot dolent però el batut no ha sigut una bona elecció. Aquí la llet és diferent de gust i no tenen cacaolat per tant, estava bastant dolent.

American Goverment era la meva següent classe i com a Anglès m’han ficat amb els “especials” i, també com a Anglès a l’examen ens deixaran fer servir els apunts. La profe d’aquesta assignatura no sap que sóc una “Exchange student” i tampoc m’interessa que ho sàpiga perquè no vull que em tracti com si no tingués ni idea del govern americà quan l’any passat em vaig tragar uns quants temes sobre tipus de govern.

A 8th period em toca Sociologia, la assignatura que el meu counselor em va encolomar, i m’ha sorprès molt. D’entrada l’aula està decorada tota amb pòsters de superherois, pel·lícules o grups de música però lo sorprenent ha sigut el profe. No calla i parla de tot: explica anècdotes personals, acudits, dades rares... Ell diu que la sociologia de llibre no és de veritat que la Sociologia és el que ell fa. Sobre aquesta classe també pensava que el profe defensaria les idees americanes com lo de portar armes i tot això però no ha sigut així. Un alumne li ha preguntat si creia que havia de tenir una arma a l’aula per si un cas i la seva resposta ha sigut: “Per què? Perquè un dia se me’n vagi la olla i em posi a disparar-vos”. Aquesta resposta m’ha agradat molt i a partir de llavors m’he esforçat per entendre’l encara que m’ha costat molt .

De Sociologia ha passat a Biologia i he descobert que la Biologia tampoc serà un gran repte perquè el que estudien és Biologia de 3r d’ESO: aparells, teixits, funcionament de sistemes... Això m’ha decebut molt però ens han promès que faríem una dissecció d’un cor i això m’ha animat. En aquesta classe hi ha tres noies que juguen amb mi i són de les que em cauen bé per tant no crec que m’avorreixi massa.

Aquesta ha sigut la meva última hora. Després he anat al cotxe i he esperat a l’Alexis per marxar a casa.

High School, Mall and Baseball

Avui era el dia que havia d’escollir les assignatures i ahir a la nit em vaig estar pensant el que volia escollir i vaig decidir que agafaria Anglès, Història americana, Biologia, Física, Química, Àlgebra i Trigonometria.

Aquest matí he anat a parlar amb el meu counselor la Ms. Strollo i resulta que tot el que havia fet ahir no servia per res perquè només podia agafar una ciència i unes mates. Després de suplicar que em deixessin agafar més ciències he aconseguit agafar biologia i química però la física no la he pogut agafar de cap manera. De les matemàtiques m’he quedat amb trigonometria perquè, encara que prefereixo l’àlgebra, aquí s’explica diferent i a 1r de batx. crec que es fa més trigonometria. Com que havia d’escollir més assignatures i em negava a agafar la coral o la banda m’he quedat amb art i després, no sé com m’han enganyat perquè agafés psicologia i sociologia.

Un cop escollides les assignatures he anat a fer una volta per l’institut i a obrir la meva taquilla. L’Alexis m’ha portat a les classes a les que hauré d’anar i he conegut al professor de psicologia i sociologia i a les professores d’art i trigonometria.

Quan hem arribat a casa el Carsen ha marxat a casa la seva àvia i hem aprofitat per anar al Mall l’Alexis, el Sheldon i jo. Hem entrat a una tenda de roba i he quedat impressionada al veure que els pantalons eren o acampanats o “pitillos”. M’he decantat pels segons perquè encara que no ho sembli m’he aprimat des de que vaig arribar a USA i per tant em queden bé. He vist una oferta de 2 per $25 i la Lexie i jo ens hem comprat 2 pantalons cadascuna. Al propi Mall hem dinat i hem fet una volta però ja no hem comprat res més.

A les 7 de la tarda el Carsen, la Chele i jo hem anat a un partit de beisbol i després han resultat ser dos. Això m’ha fet perdre quatre hores de la meva vida perquè haig de reconèixer que no hi ha res més avorrit que un partit de beisbol amateur.

Al final del dia, però, m’he sentit com a casa. Avui ha començat la festa major de Ripollet i el que mai em perdo són els focs. No em pregunteu per què però un cop acabat el partit han començat uns focs artificials que no tenen res a envejar als de Ripollet. Han durat uns 15 min. i després amb 10ºC a fora hem hagut de tornar a casa amb el Mustang descapotable i “tunejat” de la Michele.

Menjar als EEUU

Els canvis de temperatura, el clima de tardor, el canvi d’aires... Tot això m’ha començat a afectar i m’he constipat.

Em passo tot el dia esternudant i els ulls se m’han inflat, em piquen molt i em ploren, per tant porto dies sense fer servir la lentilla. No havia pensat en això quan em vaig fer la maleta i no em vaig emportar cap “Couldina” i no sé com es diu a USA.

A part d’això em sembla que ja començo a adaptar-me als menjars, més que adaptar-me és aprofitar les oportunitats de menjar. Pel matí, com que em llevo tard, si esmorzo ja no tinc gana fins a les 3:30 o així, i llavors ja és hora d’anar a entrenar o al partit per tant, en comptes d’esmorzar bé, em prenc un got de llet i a les 2 o així menjo alguna cosa més sòlida com pot ser uns “macarroni and cheese” o alguna sobra d’un restaurant.

El tema de la nit és més complicat perquè a les 8 ja han sopat i això vol dir que a l’hora d’anar a dormir torno a tenir gana. La meva estratègia és inflar-me a sopar i abans d’anar a dormir prendre un got de llet. Però els dies que hi ha partit no sopem, comprem alguna cosa al “bar” que hi ha i ja està. El truc per aquests dies és esperar al final del partit perquè llavors el menjar que no han venut i està fet el regalen i es tracta d’agafar tot el possible.

La llista

Amics, familiars, coneguts i desconeguts lectors del meu blog. Avui tinc una missió per vosaltres: m'heu d'ajudar a fer una llista.
Aquesta llista consisteix en escriure les coses que m'agradaria fer a USA. El Jeff m'ha demanat que escrigui una sèrie de coses que es puguin fer en un cap de setmana com a molt i que ells intentaran realitzar-ho tot.
La meva llista ja està començada:
- Anar a DisneyWorld, Orlando (això m'ha dit el Jeff que si vull hi anirem segur perquè té família a Orlando).
- Anar a veure un partit de la NBA.

A partir d'aquí us demano la vostra ajuda perquè se m'han acabat les idees i agrairé totes les propostes encara que després no em convencin.

PD: Espero molts comentaris amb propostes!!

Dies complets

Ahir va començar molt d’hora i dic això perquè em vaig llevar a les 6:50 del matí per anar a entrenar. L’entrenament era de 8 a 9 però havíem d’haver escalfat abans de que comencés, per tant a les 7:30 ja érem allà.  Amb un trist got de llet a l’estómac i a 10ºC va començar l’entreno. El dia anterior havíem estat practicant els penals per saber qui els llançaria i l’entrenador em va dir que seria jo perquè xutava molt fort i la pilota no se m’anava amunt. Això per lo vist ho va comentar amb la coach Jane que ahir em va fer llançar un penal davant de tothom. Vaig tenir dos intents perquè el primer el vaig fallar (és el que té la pressió de 35 noies callades al costat teu mirant com xutes) però el segon va anar perfecte, a rebentar una mica alt a un cantó.

Durant l’entrenament vam practicar les jugades a pilota aturada tant de manera ofensiva com defensiva. Al meu equip hi ha una noia que és la que sempre ho llença tot (faltes, córners...) i ahir l’entrenador va preguntar si algú volia sacar els córners quan ella no estigués. A mi em feia yuyu dir que els volia picar i no vaig dir res perquè ja hi havia voluntàries però després de veure com llançaven li vaig dir a l’entrenador si en podia tirar un. Després de tres saques (em va dir que saqués més cops) va dir que si no estava la Chelsea (la noia que ho tira tot) sacaria jo i que encara que estigués alguns cops per rotació em tocaria a mi. La Chelsea es va picar però quan va ser l’hora de les faltes directes es va picar més perquè jo ho feia millor que ella i segurament acabaré traient-li el lloc i picant-ho tot jo.

Després de l’entrenament vam tronar a casa i em vaig posar a mirar “Friends” a la tele fins a les 11 o així i llavors vaig ajudar a la Chele i la Lexie a tenyir-se. La mare només es va tenyir les entrades i l’Alexis es va tenyir les puntes de blau. El merder que vam fer a la cuina va ser increïble perquè se’ns queia al terra tota l’estona. Cap allà a les 12:30 vaig fer “macarrones con queso” per l’Alexis, el Carsen i jo. La cosa era bastant antihigiènica però van quedar molt bons.

A les 4 vam marxar a veure un partit de softbol a Akron o això era el que creia jo. Per lo vist era una festa-pícnic en honor a Joey Arrieta, una jugadora molt important dels Racers que havia tingut càncer de mama. Es veu que la cosa era per familiars o amics propers però resulta que l’entrenador de softbol (esport de primavera) del McKinley era amic d’aquesta dona i ens va aconseguir entrades. Durant el pícnic l’entrenador em va preguntar si m’apuntaria a softbol a la primavera perquè ell em veia de “pittcher”, encara que no sé d’on ho va treure si no m’havia vist mai. Més tard, a les 7, va començar el partit i la veritat és que el softbol és un esport interessant, no de veure, de jugar perquè és molt estratègic. Vam seure al costat d’aquell home que em va regalar una pilota de softbol perquè al final del partit me la firmessin les jugadores però com que vam marxar abans no va poder ser. Quan anaven per la quarta entrada va ser quan vam marxar perquè eren les 9.

La pilota de softbol

Jo estava rebentada i creia que anàvem a casa però vam anar a casa d’una amiga de la Chele “al mig de la nada”. Tenien un terreny enorme i tenien molts animals: cavalls, gossos, gats, tortugues, peixos, galls d’indi, pollets... Tenien un foc encès i em vaig asseure a una cadira i em vaig quedar adormida. Quan em van despertar eren les 12 i ja vam tornar a casa.

Avui m’he llevat a les 12:30, m’he vestit i hem anat a una festa-pícnic. La festa era en honor a una noia que s’havia graduat a la universitat ahir i era la cosina de la Lexie. En aquesta festa he conegut a tota la família de la Michele i m’han interrogat com el primer dia però avui a part d’això m’han fet traduir frases que deien perquè els hi feia gràcia que parlés “mexicà”. Per sort ells no saben castellà i quan una cosa no la sabia traduir m’ho inventava.

Ara que ja fa una setmana que estic aquí he tret conclusions. La primera és que el Carson és un pesat i la segona és que encara que no ho sembli ja he après anglès perquè d’alguna manera haig d’explicar lo que em pregunten.

Carsen's birthday

Avui, com diu el títol, he sigut l’aniversari del Carsen (es pronuncia “Carson”).

Fa uns dies, la Chele li va preguntar al Carsen què volia fer el dia del seu aniversari i ell va respondre que volia anar al “Chuck E. Cheese’s” i jugar al “Laser Tag”. Aquesta tarda tenia entreno a les 5:30 i a la 1:30 havia de fer una prova per tant, hem anat per feina. M’he llevat a les 10:30 i de seguida hem anat al “Chuck E. Cheese’s”. El “Chuck E. Cheese’s” és un “New Park” que va amb tokens i pots menjar pizza així que, per primer cop des de que estic a USA he “esmorzat”. Hem estat bastanta estona jugant a les màquines aquelles i hem aconseguit una bossa de “algodón de azúcar” per cadascú i una bossa amb coses per nens per al Carsen.

Quan ja era la 1 hem anat al High school a fer la prova. La prova era tipus IQ test però per a esportistes. Estava realment nerviosa perquè els americans es prenen molt en serio els resultats i encara vaig perduda amb l’anglès. La cosa ha empitjorat quan han dit que havíem de posar la nostra alçada i pes perquè ells fan servir iardes, polzades i onces. Per sort, els meus nervis s’han esfumat quan he obert el programa i m’ha preguntat si volia fer el test en anglès o en espanyol i quin sistema mètric faria servir. El test era realment fàcil i crec que l’he fet bé perquè el senyor que mirava els resultats m’ha dit “very good” i a la de davant meu només “good”.

Com ja he dit abans, avui hem anat per feina i això vol dir que mentre jo feia el test la Michele omplia el papers per inscriure’m al High school. Quan he sortit de l’examen he acabat d’omplir els papers i m’ha sorprès la pregunta que et demanava que posessis la teva raça. No sabia si posar “Hispanic” o “White” i al final m’he decantat per la segona perquè els hispànics per ells són els sud-americans.

La següent activitat era “Laser Tag” i haig de dir que és una merda comparat amb com t’ho pinten a HIMYM. Potser com que hi ha diferents llocs on en fan hi ha alguns més grans que d’altres però aquest era petit i la partida ha sigut molt curta.

Ja eren les 3:30 i hem anat al súper a comprar un pastís. Havia de ser suficientment gran com per menjar-hi tots però no en podia sobrar molt per tant ha sigut difícil escollir. Després de mitja hora a buscant-ne un hem trobat la solució: ajuntar dues meitats dels que venien per parts. La cobertura era la mateixa i la Chele ha demanat que li posessin “Happy bithday Carsen” però com que eren dues meitats han posat “Happy” en una i “Brthday Carsen” a l’altre però quan ela hem ajuntat a casa ha quedat una cosa així:

Al Carsen no li ha importat gens i quan hem arribat a casa cadascú s’ha menjat un tros i la Lexie i jo ens hem preparat per anar a entrenar. Ella m’ha portat amb un Jeep que deu tenir 30 anys. Per lo vist ara és el seu cotxe perquè ahir es queixava de que en necessitava un i com que en tenen tres aquest se l’ha quedat ella.

A l’entreno ens han separat, de fet ens hem separat. Jo, com que no sabia cap a on anar he anat amb l’entrenador que més bé em cau i ho he fet bé perquè estic a l’equip de les dolentes. No totes les que juguen en aquest equip són dolentes, la majoria són manques però 5 o 6 podríem estar a l’altre equip encara que seríem suplents tota la lliga. La Lexie crec que he demanat estar en aquest equip perquè amb les altres no juga gaire però li han dit que no. A l’entreno he vist clarament en quina posició jugaré, seré “Outside midfield”.

Quan he arribat a casa he deixat que em pintessin les ungles d’un color hortera, he sopat i he arribat a una conclusió: m’he de comprar unes botes de futbol JA!! Les que porto ara m’estan fent butllofes als peus i em fan mal.

Primers dies

Aquesta entrada està escrita el dia 11 d’agost

Després de l’incident del cafè vaig agafar un vol, amb retard, a Philadelphia i després un altre a Akron (Ohio) que també anava amb retard i va fer que la meva família hagués d’esperar 1 hora i mitja. La rebuda va ser estranya perquè esperava trobar-me’ls després d’agafar la maleta però no va ser així, me’ls vaig trobar abans i venia tota la família: les tres filles, els pares, el nen petit i els tiets. Ells no em van reconèixer, segurament perquè a les fotos no sortia ni amb el cabell curt ni amb ulleres, per sort, jo si que els vaig reconèixer i em vaig presentar.

Un cop fetes les presentacions va venir cap a mi un home i una dona que em van posar al cap una gorra que té un O davant i darrera posa “Ohio state”. Aquests senyors eren els meus coordinadors locals de PAX Darryl i Mary Anderson. No sé com m’imaginava al Darryl però no m’esperava que fos negre, calb i portés bigoti. El Darryl i la Mary em van començar a fer fotos a mi i a una altra noia de Madrid que venia amb mi a l’avió i de seguida vam agafar les maletes i vam marxar.

Eren les 7 de la tarda i només havia menjat una espècie de “burrito” que m’havia comprat a l’aeroport així que, quan el Jeff (pare) em va preguntar si tenia gana vaig dir que si. Em van portar a un restaurant italià a menjar spaguetti i em van començar a fer preguntes. La Aliesha (germana de 22 anys) em va preguntar si teníem bidet i jo li vaig dir que si i em va preguntar si el feia servir. Jo el faig servir per passar-me la silk-epil o per tallar-me les ungles i no embrutar però com que suposo que aquest no és el seu ús vaig dir que no i es va posar a riure.

Vaig decidir no arriscar-me i vaig demanar els spaguetti al pesto perquè era la única salsa que em sonava el nom i el tiet em va dir que a ell li agradava però que la tieta no l’havia provat mai i no la volia provar. Llavors li vaig prometre que li faria algun dia. Van seguir fent-me preguntes però la que més gràcia em va fer va ser que em preguntessin si caçàvem perquè jo no vaig entendre la pregunta i el Jeff em va dir que si matàvem animals i la Michelle (mare) va dir: “Per menjar eh, no per diversió”.

Quan vaig arribar a casa vaig decidir que no m’escandalitzaria per res, que tot podia ser normal però va haver-hi dues coses que em van sorprendre. La primera va ser no veure una bandera americana a la porta i la segona va ser que el Jeff va dir que no podia fer servir el meus pantalons de xandall blancs perquè la roba interior es transparenta.

Aquella nit em van dir que ja m’havien apuntat a l’equip de soccer i que el matí següent tenia un torneig. L’Alexis em va deixar unes espinilleres, unes bambes antigues que em van 2 talles grans (resulta que un 8 és un 40) i uns pantalons negres.

D’aquesta manera al matí següent em vaig llevar a les 7:30 per anar a un torneig i el meu primer dia com a estudiant d’intercanvi va començar. El dia no el vaig passar a Niles, ni tan sols a Ohio, vam anar a Pensylvania en un “school bus”. Abans de pujar a l’autobús no vam esmorzar i quan vam arribar havíem de jugar. Per sort, com que era nova i les anteriors estudiants d’intercanvi eren molt dolentes  no vaig jugar ni un minut. Les jugadores em preguntaven si al meu país es jugava a soccer i la veritat és que a alguna li hagués alguna barbaritat si tingués més vocabulari. El soccer que es juga a USA és molt diferent, pel que he vist juguen amb un 3-4-3 però el seu futbol és molt físic, de córrer i pelotazos. Per un moment vaig pensar en dir que era portera però hi ha 3 porteres a l’equip i una és la capitana i com que només jugaré a soccer uns mesos prefereixo estar al camp abans que a la banqueta.

Després d’aquest partit tots els pares havien portat coses per menjar i vaig agafar alguna cosa per menjar. Eren les 12:15 i a partir de llavors vaig perdre la noció del temps, després de cada partit menjàvem una peça de fruita, un goguth o una barrita energètica però no vaig arribar a dinar.

El meu esperat debut va ser a falta de 2 minuts per arribar al final del últim partit. El coach Jane em va cridar i em va dir que jugaria al mig del camp a una banda i només entrar al camp vaig rebre la pilota i quan la vaig passar em van donar una patada. La segona pilota que vaig tocar va ser la meva millor jugada, vaig anar cap al centre vaig fer una paret i el control el vaig orientar a la porteria però una tia de 1,80 em va tirar fora. La Page i la Taylor, les capitanes em van dir que ho havia fet bé “nice job” i em van fer posar la primera per saludar al rival.

Abans de pujar a l’”school bus” el Jeff em va donar un hot dog que vaig engullir .Vam arribar a casa a les 9, l’Alexis i jo ens vam rentar una mica i vam anar al cine amb el Sheldon (el seu novio) a veure Monsters University. Em va sorprendre la roba que portaven. Ella portava uns texans acampanats amb botes camperes i una samarreta bastant normal, ell, una gorra de la US Army, uns pantalons d’esport i mitjons alts amb xancles d’aquelles d’una tira. Estava tan cansada que em vaig adormir i em vaig despertar al acabar la peli. Després vam arribar a casa i em vaig posar a dormir ràpid.

Avui ha sigut un dia diferent. M’he llevat a les 11 perquè ningú m’ha despertat abans i he començat a desfer la maleta. A les 12 ja anava per la meitat però he anat al lavabo i m’he trobat a la Michelle que m’ha dit que a i mitja anàvem a veure al Jeff jugar i després jugaria jo. He posat totes les coses de jugar a una bossa que m’han donat i hem marxat, un altre cop sense esmorzar. De camí al camp de futbol la Michelle en ha comprat un “Gatorade” que és una beguda energètica i com que estava morta de gana m’he begut la meitat d’un glop. El partit del Jeff ha sigut horrible, era un futbol físic de homes de 40 anys que feia temps que no feien esport.

Avui creia que no jugaria però a falta de 15 minuts per acabar el coach Jane m’ha cridat i m’ha dit que jugués on ahir. La primera pilota que he tocat ha sigut un xut bastant bo que he fet des de la frontal. El camp era molt irregular i quan anava corrent a agafar la pilota he caigut de morros a terra, per sort no m’he fet mal però he fet molt el ridícul. He salvat la meva actuació fent servir la poca tècnica que tinc i que elles no tenen. De cop i volta el partit s’ha parat perquè a una li havia donat una baixada de tensió i ha vingut una ambulància i els bombers. Després d’això m’han canviat a falta de 10 minuts i he tornat a entrar a falta de 5 però aquest com a striker (davantera) i no he tocat la pilota.

Quan s’ha acabat hem anat a dinar per celebrar l’aniversari del Jeff, que és demà, a un restaurant italià. Dinar era el que jo creia que faríem fins que he vist la hora i he recordat que “dinnner” és sopar. Eren les 5 de la tarda i menjava per primer cop des de feia 20 hores i això volia dir que estava morta de gana.

Més tard, cap a les 7 o així, el Carson (nen de 10 anys), la Chele (mare) i jo hem anat al “wallmarkt” i és realment una experiència. Tot és “a lo grande”, allà hi ha de tot des de lo que podries trobar al “toys r us”, al Carrefour, al Decathlon, a l’fnac o a l’Abacus.

Aquests primers dos dies han sigut realment intensos, molt americans i molt “busy” com diuen ells. També en aquests dos dies he perdut dues coses que m’identificaven: perquè ara resulta que em dic Maria i sóc Espanyola.