“American Letters”

Estimats lectors,

Fa ja uns quants dies, més ben dit, una setmana que no escric. Tinc els meus motius, un dels quals és que no passa res digne de menció. Perquè no desespereu, us explicaré les coses que passaran propers dies. Hi haurà material de lectura per tots els gustos.

Als que us agradin les americanades que faig, tinc una gran notícia per vosaltres: dissabte és el primer ball de l’any, el “Homecomming”. Ja he comprat la meva entrada però encara no tinc un vestit definit, hi ha vàries opcions però cap m’acaba de convèncer i haig de decidir-me ja.

Per als lectors als que les històries sorprenents us facin passar una bona estona, m’encantarà explicar-vos el que passi la setmana després del “Homecomming”. Pel que tinc entès, cada dia hi ha un tema de disfressa i crec que, a més, els professors donen punts extra als que vagin disfressats.

Els esportistes també tindran la seva secció al meu blog, i és que en unes setmanes comencen els play-off per Varsity. Ja fa uns dies que entreno amb Varsity i crec que això em donarà punts a l’hora de jugar més minuts en els partits que tinguin un marcador poc ajustat el que queda de lliga regular, a més, és possible que tingui minuts als play-off.

Com ja veieu, la setmana que ve tindré històries de sobra que explicar. Tot i això, us haig d’advertir que a partir d’ara les meves entrades seran una mica més curtes. Ens estem acostant al final del període de les 9 primeres setmanes i cada cop hi ha més deures i tests.

Un gran equip (Dissabte 21 de Setembre)

Avui he jugat un d’aquells partits que no vull oblidar, d’aquells que vols tornar a jugar i que per algun motiu somrius cada cop que penses en aquell dia.

Tot i que aquest matí quan m’he llevat la cosa no pintava bé, el dia s’ha arreglat. Quan m’he llevat i plovia, he preguntat i m’han dit que jugaríem de totes maneres. Quan hem arribat al camp encara plovia més i a sobre, era de gespa normal. No ha sigut fins que hem començat a escalfar que no he començat a pensar que avui podia passar-m’ho bé.

La pluja ha deixat de ser un inconvenient quan he començat a escalfar, l’aigua refresca i quan estàs suant és la millor solució. El camp de gespa mullat no fa anar la pilota més lenta i et pots llançar a terra sense por de fer-te una rascada.

A la primera part del partit he començat com a “outside mid”, la meva posició habitual, però el partit no estava fet perquè jugués a la banda. L’altre equip estava dominant: tenia una gran migcentre que xutava bé i tota l’estona la buscaven a ella, el partit estava al centre del camp. L’entrenador m’ha llegit el pensament perquè de seguida m’ha canviat per posar-me d’”stopper”. El jugador que juga en aquesta posició juga entre el defensa més endarrerit i els migcentres, no té cap marca, simplement intenta guanyar tantes pilotes com pot. Jugant en aquesta posició m’ho he passat realment bé: he xocat contra tothom, he caigut a terra, he fet “segades” i he pogut fotre’m d’hosties amb tothom sense que passes res.

La primera part ha acabat 0-0 i tot i que hem fet una bona feina defensiva, s’havia d’atacar. Per la segona part l’entrenador ha decidit que comencés d’”striker”, és a dir, de de davantera i m’ha dit que no defengués més enrere del mig del camp, però que pressionés a les defensores a mort. Dit i fet, a la primera pilota que ha tocat una defensora he sortit corrents cap a ella i li he tret la pilota, he corregut cap a la banda i m’he parat, he aixecat el cap i he vist que davant meu només hi havia una jugadora. Sense pensar-m’ho he decidit fer-li un túnel (“caño”, dit de forma vulgar) i he començat a córrer, he arribat a l’àrea i he xutat però la pilota ha marxat pel pal llarg. Els primers 10 minuts han sigut realment intensos, hem estat atacant tota la estona i , per sorpresa meva, estava fent-ho molt bé de davantera. He tingut vàries jugades molt bones, la pluja ajudava a que pogués fer retalls i he fet unes quantes passades bones que casi acaben en gol.

Al minut 15 m’han canviat i la coach Jen, la de Varsity (les bones), m’ha felicitat en Castellà (m’ha dit “muy bien”) i ha destacat alguna jugada meva. He estat 5 minuts a la banqueta i el coach Jane m’ha tornat a posar de davantera a falta de 15 minuts i encara 0 a 0. En aquest punt del partit els dos equips anàvem una mica a la desesperada i tocava córrer molt per pressionar. En una ofensiva nostra he rebut la pilota a la banda dreta i m’he parat. Tothom deia “shoot, shoot!” però jo no he fet cas. Amb la cama esquerra he fet un túnel a la defensora i he marxat cap a la línia de fons. Des d’allà he aixecat el cap i he vist dues jugadores nostres i tres de l’altre equip i, per tant, he decidit provar sort amb el centre. La pilota anava ben dirigida i una de les nostres jugadores ha pogut controlar la pilota però l’àrbitre ha assenyalat mà.

El temps passava cada cop més de pressa i, tant des de la banqueta com des del camp, ens animàvem tota l’estona. A falta de tres minuts hem tingut una altra gran oportunitat, un córner que he intentat rematar però que l’únic que he fet ha sigut treure-li la rematada a una companya. No hem desistit, i a falta de 15 segons la Jayleen (l’altra davantera de l’equip) ha fet pressió sobre una de les defensores que ha hagut de treure’s la pilota de sobre. La pilota ha caigut sobre mi i he aconseguit controlar-la però he quedat mirant cap a la meva porteria. He vist que una noia del meu equip venia corrent cap a mi i he protegit la pilota perquè ella pogués xutar. Aquest intent de xut a caigut sobre els peus de la nostra golejadora, la Jayleen, que ha driblat a la seva defensora i ha marcat a falta de 3 segons. La pressió no ha pogut amb ella i quan li ha sortit la portera, en comptes de xutar tant fort com pogués ha creuat la pilota. Ens hem saludat amb l’altre equip i hem celebrat la victòria com si fos un títol.

Des de que vaig arribar a Ohio encara no havia jugat un partit com aquest, en el que et sents part important de l’equip, en el que tothom, jugui més o menys, s’hi sent. Avui ha sigut quan me n’he adonat de que aquí, a USA, TOTHOM creu en la força de l’esport d’equip i la importància de la competitivitat, des de la capitana de l’equip fins a la toia que tens la sensació de que juga per passar l’estona.

Picture's day

Per a molts e­studiants ahir va ser el seu primer dia de classe, però jo ja he fet la primera ronda d’exàmens i, entre avui i ahir, he rebut les notes. A més, avui era el dia de la constitució dels EEUU i al meu institut ha estat el Picture’s day.

Com haureu vist a les pel·lícules americanes, als High School fan una cosa que es diu l’anuari, doncs bé, avui ens hem fet les fotos. Aquestes fotos les pots comprar i, fins i tot, pots pagar perquè les retoquin. Com que fins aquest matí no m’he assabentat que es feien les fotos, no he estat a temps de comprar-ne cap.

Com que l’institut té molts alumnes, per megafonia anaven cridant blocs d’alumnes com per exemple: “Sophomores amb cognoms de la F a la K passeu al gimnàs a fer-vos la foto­”. A mi no m’ha tocat fins a segon període.  Just quan estava al mig d’un examen han cridat: “Júniors amb cognoms de la A a la E passeu al gimnàs a fer-vos la foto”. He dubtat un moment, no sabia si consideraven el meu cognom com a Suñé o com a Belmonte. Al final he decidit anar-hi i he encertat. Aquí el meu cognom és Belmonte. He entrat al gimnàs, he agafat un paperet amb el meu nom i he anat cap a la zona de les càmeres. M’he assegut en un tamboret que hi havia i una noia m’ha començat a donar indicacions sobre com m’havia de posar i, de cop i volta, la noia ha fet la foto. Tinc la sensació que he sortit amb els ulls tancats. Un cop feta la foto he tornat cap a classe i he pogut acabar bé l’examen.

La classe de Química d’avui ha estat realment patètica: ens han ensenyat a fer servir el SI (sistema internacional) i ha hagut un petit debat sobre quin sistema és més intel·ligent. La conclusió és que el SI és més intel·ligent, però que els Americans serien incapaços de canviar el seu sistema i és per això que no s’ha fet ja. La classe d’ahir, però, va ser bastant diferent: ens van donar les notes del test i jo vaig treure un 102/100. La meva nota era la més alta de la classe i el profe em va fer aixecar davant de tota la classe. La situació em va semblar bastant incòmoda al principi però, a diferència del que hagués sentit al meu institut, ningú va cridar-me “lameculos”, “pelota”, “empollona” ni res, simplement em van aplaudir, i després de classe em van seguir felicitant. Va haver gent que em va demanar que en els propers temes els ajudés a estudiar i em van dir que, quan treballéssim a classe i poguéssim treballar en parelles, em posés amb ells.

Com ja he comentat, avui és el dia de la constitució i per tant a classe de Government hem fet una activitat especial consistent a escriure  coses a la bandera americana i després pintar-la de forma original. La meva bandera ha estat un intent d’estelada bastant decent que la profe no ha reconegut. A Gov. també vaig fer un examen en el que he tret un A, no sé la nota exacta però és entre un 9 i un 10.

A Sociologia m’ha passat una cosa semblant al que em va passar a Química. He tret un 100 a l’examen i he sigut la única persona. L’examen era amb apunts però hi havia una pregunta que no sortia als apunts, una cosa que el profe havia comentat a classe i resulta que vaig ser la única a la que se li va ocórrer apuntar-ho. Avui, per sort no m’han fet sortir davant de la classe però si que el profe ha mencionat que era la única que havia estat atenta quan ell va explicar-ho i que tenia més mèrit perquè soc extrangera i ell parla molt ràpid.

A la classe de Bio d’avui he tingut la sensació de que m’estafaven. Hem mirat uns bacteris de iogurt al microscopi i, tot i que la profe deia que estaven allà, jo no els he vist. Aquesta pràctica crec que ja la havia fet al meu institut i allà no vaig posar una cullerada de iogurt en un vidre i vaig mirar pel microscopi. Quan mires una cosa al microscopi, normalment, poses una petita capa i mires però avui no ho hem fet així. A mi no m’ha semblat massa interessant així que he passat una mica. A Bio també ens van donar la nota ahir: vaig treure un 100%. La profe ens va donar un Sugus a mi i a una altra noia que també tenia un 10, després ens va treure davant de la classe perquè ens aplaudissin.

Una cosa de la que no he escrit res en aquest blog és el temps i és una de les coses més diferents respecte la meva zona. Heu de saber que aquí a Ohio fa un fred insuportable, m’han dit que hi ha dies d’hivern que s’arriba als negatius en Fahrenheit. Si jo ja em moro de fred ara que encara estem a l’estiu no em vull ni imaginar com acabaré a l’hivern.

Una Diada molt Americana

Ahir va ser la Diada de Catalunya però pels Americans ahir era 9/11, és a dir, el dia de l’atemptat contra les Torres Bessones. Tot i que vaig intentar explica’ls-hi què és Catalunya, què representa i perquè celebrem aquest dia, molt pocs van arribar a entendre-ho. Per ells va ser un dia trist i m’ho van fer notar.

Tot i que ahir era un bon dia per posar-me la meva samarreta del Barça (la de la senyera) no ho vaig poder fer perquè per la tarda teníem partit de soccer a casa i havia d’anar “dress up” que literalment vol dir portar un vestit però en realitat només es refereixen a anar arreglats. Em vaig posar una camisa i uns pantalons negres.

Al cole, la rutina de cada matí va canviar una mica: entre el moment de “self reflection” i el jurament a la bandera vam haver de fer un minut de silenci en memòria de les víctimes del 9/11. A més, durant tot el dia no vaig sentir a ningú, fora de classes (passadissos o cafeteria) mencionar res de 9/11 i si deies alguna cosa et deien que havies de tenir respecte.

Les classes van ser de lo més normal fins que vam arribar a American Gov. (període 6/7). En aquella classe vam fer una activitat sobre 9/11 que consistia en extreure informació d’un text que ens donava per respondre unes preguntes. Mentre fèiem les preguntes de fons, tenia posades al projector unes imatges en directe de NY on familiars de les víctimes deien el nom de tots els morts.

Just després de American Gov. Em toca Sociologia que és una classe que dóna per parlar del tema però com que la cosa és com molt tabú només vam veure un reportatge sobre el 9/11. El reportatge estava molt ben fet perquè t’explicava cronològicament els fets. Quan l’atemptat va ocórrer jo només tenia 4 anys, per tant, mai vaig arribar a veure les imatges de la gent tirant-se per les finestres, l’impacte dels avions o quan les torres cauen. Totes aquestes imatges em van impactar i ara entenc perquè al meu germà va pintar a la gent tirant-se per les finestres.

Per la tarda, com ja he dit abans, teníem partit. El JV, que és l’equip més dolent i és en el que jugo jo, jugava a les 5 i el Varsity a les 7. El partit va començar genial i al minut 10 ja vam marcar. La primera part vaig jugar 25 de 36 minuts i ho estava fent molt bé, suficient com per jugar algun minut amb Varsity (ahir tenien pocs “outsidemids”). La segona part va començar encara millor, elles estaven cansades perquè només tenien un canvi i tenia molt espai. No havien passat ni 5 minuts de la segona part quan en un servei de banda, al rebre la pilota, la meva defensora em va donar una puntada als bessons de la cama esquerra. El cop em va fer una mica de mal i em sentia com incòmode però vaig pensar que seria la espinillera que em molestava i vaig continuar com si res. Uns minuts més tard estava defenent i vaig robar la pilota, la vaig passar a la Jayleen i vaig córrer per fer una paret. Quan vaig rebre la pilota a la banda vaig esprintar i de cop i volta la cama esquerra em va començar a fer un mal horrible, vaig passar la pilota i em vaig tirar a terra. Com que el futbol no és com el handbol i ser portera no és el mateix que ser jugadora de camp no van parar el partit fins que portava una estona a terra i el coach Jane va dir “Ei, que no ho veus? Para el partit!”. Jo estava estirada a terra i era com si tingués els bessons contrets, la cama em feia un mal molt agut i insuportable. De sobte va venir un home que jo no havia vist mai i que resulta que es el “metge” dels equips del High Scool. Aquell home em va estirar la cama i em va fer un mal horrible però al cap d’una estona se’m va anar passant. En aquell moment el partit ja es va acabar per mi, per sort vam guanyar i no em va molestar tant no haver pogut jugar.

El partit del Varsity va ser molt emocionant. Anaven guanyant tota la primera part i només començar la segona els hi van marcar. Quan només quedava un minut, el seu “centermid”, la Gabby, va fer una passada en llarg i la Hannah, el Messi de l’equip, va arribar a la pilota i va fer un gran xut des de la frontal a l’escaire.

El dia va acabar amb la visita sorpresa d’una senyora de PAX que em va fer ensenyar-li la habitació on dormia, el lavabo i la cuina.

La típica boda americana?

Tot apuntava a que la boda de l’Aliesha i el Ryan seria la típica boda Americana. El divendres jo no tenia cole i vam aprofitar el matí per anar al mall a recollir els trajes del Jeff i el Carsen. Per la tarda ens va tocar anar a assajar la boda. I com es fa això? Doncs és molt fàcil: vas a l’església, et diuen on seuràs, el nuvis fan com si es casen i després et conviden a sopar. El sopar no va ser res de l’altre món però va estar bé.

Al matí següent encara semblava una boda bastant clàssica perquè em vaig haver de llevar a les 9 perquè la Michele em pentinés abans d’anar a la perruqueria. A les 11:45 havíem de sortir cap a l’església perquè la boda començava a la 1 i havíem d’estar abans. Jo no volia ser impuntual i per no tenir imprevistos vaig començar a vestir-me a les 11:20. Només era posar-me el vestit i decidir quins sostens faria servir per tant, a i 35 ja estava llesta. Com que quedava temps em vaig posar a mirar sèries per internet i em vaig despistar. Al cap d’una estona vaig sentir que algú entrava a casa i vaig mirar la hora. Eren el 12:20 i la Michele acabava d’arribar de la pelu. El Jeff encara no s’havia llevat i el Carsen s’havia de vestir.

A punt per anar al casament!

Amb la Michelle

Amb els gossos, embrutan-me el vestit.

Vam sortir de casa a les 12:40 i fins a la 1 no vam ser a l’església quan vam arribar em vaig seure al meu lloc i tot va començar amb retard. La cerimònia va ser molt típica: va entrar el nuvi, la a Michele (que no és la mare de l’Aliesha) va encendre una espelma, després la mare de l’Aliesha una altra i la mare del nuvi també en va encendre una. Les dames d’honor (entre elles l’Alexis i la Corine) van començar a entrar i llavors a tothom li va agafar plorera. Llavors va entrar l’Aliesha acompanyada del Jeff i van fer tota allò dels anells i van recitar coses de la Bíblia i com no, van fer lo típic de dir “Y si nadie tiene algo que decir...”.

La boda fins aquí va ser bastant normal però la cosa es va posar estranya quan en comptes d’arròs vam tirar bombolles de sabó als nuvis. La cosa va empitjorar quan em van vestir amb una toga per la recepció. Resulta que la cosa anava de romans i tot estava ambientat. El nuvi anava d’emperador i la núvia s’havia canviat el vestit per una toga, els padrins anaven vestits de guerrers i la majoria dels convidats duien la toga. A les taules hi havia columnes romanes com a centres de taula i el bufet lliure era en plan romà.

Van entrar els nuvis i els pares (el Jeff i la Michele, la mare de l’Aliesha i el seu marit i els pares del Ryan) i es van posar a ballar. Després d’això van obrir el bufet i vam poder menjar. El menjar no era res de l’altre món: unes patates, uns trossos de pollastre i pasta. El que valia la pana del bufet eren les galetes, hi havia unes que eren xocolata negra amb una mica de farina i unes altres de pasta de full replenes d’una cosa molt bona.

Quan vam acabar de menjar va començar el ball. Tothom ballava i em van obligar a ballar a mi. Em van ensenyar un ball que es diu “Polka” i em van fer traduir la cançó de la Macarena. Com que nosaltres érem de la família directa ens vam quedar fins al final de tot i vam ajudar a posar les sobres de menjar i els regals de boda al cotxe de l’Aliesha.

El “bombazo” va arribar al final. El Ryan ens va agrair a tots que haguéssim vingut i ens va revelar que legalment l’Aliesha i ell portaven ja dos mesos casats. No vaig entendre el perquè fins que no ens van anunciar la segona notícia: l’Aliesha està embarassada de dos mesos. Ens van dir que volien tenir un fill cap al Abril i vaig suposar que lo de casar-se era perquè no fos pecat o algo així. La notícia només va sorprendre als avis, a la Michele i a mi perquè tots els demés ja ho sabien.

La boda que semblava que havia de ser lo més normal a resultat ser del tot atípica, de fet no ha sigut ni la “real” i ha sigut bastant sorprenent tot. A més amb els meus càlculs m’he adonat que abans de tornar tindré el que es diu un “host nephew”.

De viatge a Cincinnati

Abans de començar la entrada haig de dir-vos que al final he decidit no deixar biologia. Hem fet el primer examen i he tret un 9.2 i això m’ha apujat la moral. Un altre motiu és que realment necessito fer biologia aquest any per no anar perduda l’any que ve. Altres anys he sobreviscut a profes dolentes perquè no podia canviar d’assignatura i estic segura de que sobreviuré a aquesta.

Aquest passat cap de setmana ha sigut bastant complet: hem anat a una boda a Cincinnati i hem aprofitat per anar a Columbus que està bastant a prop i fer algunes coses.

La boda va ser dissabte a les 10 del matí. Cincinnati està a unes 4 hores i mitja de Niles i com hauríem de parar a menjar alguna cosa pel camí i ens havíem de canviar allà ens vam llevar a les 4:15 de la matinada per marxar a les 5. El viatge se’m va fer curtíssim perquè vaig dormir tota l’estona.

Quan vam arribar a l’hotel on havia dormit la Nina i el Papa (pares del Jeff) ens vam anar a canviar rapidíssim. Jo em vaig posar l’únic vestit que tinc, el que vaig portar al sopar de fi de curs i al sopar de La Salle. De seguida vam anar a la església per la cerimònia i tot era com súper religiós, de fet, fins i tot ens van fer llegir una cosa de la bíblia.

La millor part de la boda, ses dubte, va ser el brunch. Els nuvis eren ja “cinquentons” i em sembla que no eren molt pobres perquè el restaurant era d’un hotel de 5 estelles. El brunch era bufet lliure i hi havia bacon cruixent, formatges (un era un formatge blau molt bo que no havia provat mai i també hi havia cabra), gofres amb “sirope”... El millor era una taula on feien truites al teu gust: hi posaven bacon, tomàquet, formatge, pollastre... Llavors vaig pensar en el meu germà i que el pobre estaria menjant verdura i coses sanes a casa i vaig decidir honrar-lo i inflar-me a truites en honor seu. Per postres hi havia un “cheese cake”, que no és un pastís de formatge, cobert de xocolata.

La boda es va acabar quan vam menjar els postres; res de ball ni aquestes coses. Pel que em van dir quan tornàvem a l’hotel de la Nina aquesta no ha sigut una boda molt convencional, normalment hi ha un ball.

L’hotel on estava allotjada la Nina tenia piscina i tota la família va aprofitar la seva clau per colar-s’hi. Quan vaig posar-me el bikini em sembla que els hi va semblar que no era massa apropiat, la part de baix de l’Alexis era com una faldilla i crec que no els hi va agradar gaire que jo anés d’aquella manera. Als que no els hi va importar massa que portés aquell bikini va ser als cosins del Carsen, uns nens de 10 i 12 anys que em van dir que estava “hot” amb el bikini, sense tallar-se ni un pel, però de seguida els hi van dir que això no era apropiat.

Després d’apoderar-nos de la piscina una estona vam marxar cap a Columbus on vam anar a veure el partit de soccer dels Columbus Crew. Com que vam arribar abans, vam aprofitar per mirar a la botiga i el Jeff em va dir que em comprava el que volgués que aquí mai hi tornaria i que havia de comprar-me un record. Vaig decantar-me per una samarreta grisa amb algunes ratlles “mal pintades” de color negre i groc i també em vaig comprar una “Bubuzela”. El partit va començar amb 2 hores de retard pels llampecs i va ser bastant avorrit perquè eren tot pelotazos amunt i avall, a sobre vam perdre.

La nit la vam passar a un hotel allà a Columbus. L’hotel era bastant bo, tenia piscina, les habitacions estaven bé i per esmorzar podies fer-te els teus propis gofres. Vam dormir tots a la mateixa habitació i al matí següent vam anar a la piscina fins a les 12.

Jo creia que ja tornàvem cap a casa però encara va haver-hi una última sorpresa. Vam anar al Zoo! Aquell zoo era més un parc temàtic que un zoo perquè hi ha atraccions relacionades amb els animals i alguns animals per allà. Va ser bastant divertit i em va donar per conèixer una mica més de la cultura americana. Parlant amb el Jeff em va dir que els americans mimen molt als seus fills, que sempre els hi compren moltes tonteries i també, quan els hi vaig dir que havia menjat carn de cavall es van escandalitzar. Una cosa que també vaig descobrir que són els americans els que compren aquelles monedes de record que es fan amb una màquina perquè me’n van fer una per mi.

La part més dura del viatge va ser la tornada a casa perquè no vaig poder dormir. A més a més el Carson es va passar tot el viatge tirant-se cap al meu costal i jo, com que estava contra la paret, li vaig dir que es mogués cap a l’altre costat. Ell va començar a fer sorollets com d’estar enfadat i quan el seu pare li va preguntar que passava ell va dir que l’estava molestant però llavors jo li vaig explicar al Jeff que només volia una mica més d’espai i que només li havia demanat que es mogués. Llavors, el Carsen es va emportar una bronca per molestar-me, no moure’s quan li havia demanat, mentir al seu pare i enfadar-se. Al final va sortir perdent i sempre li passa quan intenta fer aquestes coses.

Com que vam parar pel camí a sopar vam arribar a casa a les 12. El cap de setmana havia estat complet i com que al dia següent no tenia cole, vaig aprofitar per dormir fins tard.

PD: Sé que últimament no escric molt sovint però és perquè no tinc temps. La vida d’aquesta família és realment “busy”. Els dies que no tinc entreno tinc partit i el temps lliure que tinc el passo fent els deures de mates, que són molt difícils, o estudiant les parts del cos en anglès per biologia.