De viatge a Cincinnati

Abans de començar la entrada haig de dir-vos que al final he decidit no deixar biologia. Hem fet el primer examen i he tret un 9.2 i això m’ha apujat la moral. Un altre motiu és que realment necessito fer biologia aquest any per no anar perduda l’any que ve. Altres anys he sobreviscut a profes dolentes perquè no podia canviar d’assignatura i estic segura de que sobreviuré a aquesta.

Aquest passat cap de setmana ha sigut bastant complet: hem anat a una boda a Cincinnati i hem aprofitat per anar a Columbus que està bastant a prop i fer algunes coses.

La boda va ser dissabte a les 10 del matí. Cincinnati està a unes 4 hores i mitja de Niles i com hauríem de parar a menjar alguna cosa pel camí i ens havíem de canviar allà ens vam llevar a les 4:15 de la matinada per marxar a les 5. El viatge se’m va fer curtíssim perquè vaig dormir tota l’estona.

Quan vam arribar a l’hotel on havia dormit la Nina i el Papa (pares del Jeff) ens vam anar a canviar rapidíssim. Jo em vaig posar l’únic vestit que tinc, el que vaig portar al sopar de fi de curs i al sopar de La Salle. De seguida vam anar a la església per la cerimònia i tot era com súper religiós, de fet, fins i tot ens van fer llegir una cosa de la bíblia.

La millor part de la boda, ses dubte, va ser el brunch. Els nuvis eren ja “cinquentons” i em sembla que no eren molt pobres perquè el restaurant era d’un hotel de 5 estelles. El brunch era bufet lliure i hi havia bacon cruixent, formatges (un era un formatge blau molt bo que no havia provat mai i també hi havia cabra), gofres amb “sirope”... El millor era una taula on feien truites al teu gust: hi posaven bacon, tomàquet, formatge, pollastre... Llavors vaig pensar en el meu germà i que el pobre estaria menjant verdura i coses sanes a casa i vaig decidir honrar-lo i inflar-me a truites en honor seu. Per postres hi havia un “cheese cake”, que no és un pastís de formatge, cobert de xocolata.

La boda es va acabar quan vam menjar els postres; res de ball ni aquestes coses. Pel que em van dir quan tornàvem a l’hotel de la Nina aquesta no ha sigut una boda molt convencional, normalment hi ha un ball.

L’hotel on estava allotjada la Nina tenia piscina i tota la família va aprofitar la seva clau per colar-s’hi. Quan vaig posar-me el bikini em sembla que els hi va semblar que no era massa apropiat, la part de baix de l’Alexis era com una faldilla i crec que no els hi va agradar gaire que jo anés d’aquella manera. Als que no els hi va importar massa que portés aquell bikini va ser als cosins del Carsen, uns nens de 10 i 12 anys que em van dir que estava “hot” amb el bikini, sense tallar-se ni un pel, però de seguida els hi van dir que això no era apropiat.

Després d’apoderar-nos de la piscina una estona vam marxar cap a Columbus on vam anar a veure el partit de soccer dels Columbus Crew. Com que vam arribar abans, vam aprofitar per mirar a la botiga i el Jeff em va dir que em comprava el que volgués que aquí mai hi tornaria i que havia de comprar-me un record. Vaig decantar-me per una samarreta grisa amb algunes ratlles “mal pintades” de color negre i groc i també em vaig comprar una “Bubuzela”. El partit va començar amb 2 hores de retard pels llampecs i va ser bastant avorrit perquè eren tot pelotazos amunt i avall, a sobre vam perdre.

La nit la vam passar a un hotel allà a Columbus. L’hotel era bastant bo, tenia piscina, les habitacions estaven bé i per esmorzar podies fer-te els teus propis gofres. Vam dormir tots a la mateixa habitació i al matí següent vam anar a la piscina fins a les 12.

Jo creia que ja tornàvem cap a casa però encara va haver-hi una última sorpresa. Vam anar al Zoo! Aquell zoo era més un parc temàtic que un zoo perquè hi ha atraccions relacionades amb els animals i alguns animals per allà. Va ser bastant divertit i em va donar per conèixer una mica més de la cultura americana. Parlant amb el Jeff em va dir que els americans mimen molt als seus fills, que sempre els hi compren moltes tonteries i també, quan els hi vaig dir que havia menjat carn de cavall es van escandalitzar. Una cosa que també vaig descobrir que són els americans els que compren aquelles monedes de record que es fan amb una màquina perquè me’n van fer una per mi.

La part més dura del viatge va ser la tornada a casa perquè no vaig poder dormir. A més a més el Carson es va passar tot el viatge tirant-se cap al meu costal i jo, com que estava contra la paret, li vaig dir que es mogués cap a l’altre costat. Ell va començar a fer sorollets com d’estar enfadat i quan el seu pare li va preguntar que passava ell va dir que l’estava molestant però llavors jo li vaig explicar al Jeff que només volia una mica més d’espai i que només li havia demanat que es mogués. Llavors, el Carsen es va emportar una bronca per molestar-me, no moure’s quan li havia demanat, mentir al seu pare i enfadar-se. Al final va sortir perdent i sempre li passa quan intenta fer aquestes coses.

Com que vam parar pel camí a sopar vam arribar a casa a les 12. El cap de setmana havia estat complet i com que al dia següent no tenia cole, vaig aprofitar per dormir fins tard.

PD: Sé que últimament no escric molt sovint però és perquè no tinc temps. La vida d’aquesta família és realment “busy”. Els dies que no tinc entreno tinc partit i el temps lliure que tinc el passo fent els deures de mates, que són molt difícils, o estudiant les parts del cos en anglès per biologia.