Cafè

Només prenc cafè de tant en tant, alguns dies després de dinar o quan estic adormida i per algun motiu m’haig de mantenir desperta.

Aquests últims dies a Nova York n’he pres per no adormir-me i he comprovat que el cafè americà és realment dolent: és aigualit i no té gust. En qualsevol cas m’he aguantat i n’he pres perquè el jet lag no m’impedís gaudir de Nova York.

Aquest matí m’he hagut de llevar a les 4:30 per anar a l’aeroport i tot i que el meu avió no sortia fins a les 11:30 no m’he volgut adormir i, seguint les instruccions de la meva mare he buscat un bar amb un nom que em semblés italià. L’he trobat i m’he demanat un capuccino. Com que estava molt calent he decidit prendre-me’l a lo Ally McBeal. Primer l’he olorat i m’he mullat els llavis amb l’escuma. He pres un petit glop i per primer cop des que he arribat a USA he pres cafè de veritat. A petits glops m’he pres el cafè fins que en quedava la meitat i he vist que la escuma encara hi era. Amb el “palito” que et donen per remenar el cafè me la he anat prenent tota i quan s’ha acabat m’he adonat que m’havia esquitxat les ulleres. Quan he anat a netejar-les, no em pregunteu com, li he donat un cop a la taula i tot el cafè m’ha caigut a sobre.

Setze anys sent torpe fan que et vegis obligada a practicar els reflexos i han sigut aquests any de pràctica els que m’han servit per evitar una catàstrofe. M’he aixecat ràpid i he aconseguit que només em caiguessin dues gotes al pantaló i la motxilla amb prou feines quedés tacada. El meu bolso no ha tingut tanta sort i m’ha quedat tot tacat.

No sé com es treuen les taques de cafè, ni tan sols sé si es treuen o no així que qualsevol ajuda em serà útil. Espero, per això, no tirar per terra el pròxim cafè decent que prengui.